L'‘star-system', de prop

Un cremat amb Kirk Douglas; una sessió robada de fotografies el 1959 amb Liz Taylor amb l'advertiment de l'actriu que si el director de De sobte, l'últim estiu, Joseph L. Mankiewicz, li veia la càmera, la hi faria trencar, o les queixes d'en Salvador Dalí després que Alfred Hitchcock li mutilés alguns dels decorats en el muntatge final de Recorda “perquè es veiessin millor les mamelles” d'Ingrid Bergman. Aquestes són només algunes de les boutades i anècdotes que el cinèfil, periodista i activista cultural palafrugellenc Lluís Molinas ha recollit en el llibre Protagonistes de la Costa Brava, que arribarà a les llibreries a través d'Edicions del Baix Empordà a principis d'abril, a punt per Sant Jordi.

En el llibre, Molinas ha anat més enllà de les transcripcions de les entrevistes que va començar a fer a mitjan dècada dels cinquanta –en els inicis, de manera gairebé improvisada– com a reporter de l'emissora La Voz de la Costa Brava i més tard per a altres mitjans. Va debutar amb Taylor a Begur. “Ella en va tenir la culpa”, bromeja encara el periodista. Al director de l'emissora, Jaume Sureda, li va agradar l'exclusiva i mesos més tard, en assabentar-se que Fernando Fernán Gómez i Concha –aleshores Conchita– Velasco filmaven a Calella, Molinas hi va tornar. Els rodatges van continuar i anys més tard Molinas també relata que a l'actriu Maria Schneider, protagonista de L'últim tango a París, la van fer fora a mitjan dècada dels setanta de l'hotel Alga de Calella, després que hi arribés beguda i orinés en un racó del menjador de l'establiment.

Les cales, la tranquil·litat i el paisatge encara verge de la Costa Brava en van fer un plató privilegiat, però en paral·lel van posar la zona al mapa i van fer que de mica en mica es disparés el nombre de vips que hi venien a fer turisme i descansar, com ara el cantant Adamo o el playboy Jaime de Mora y Aragón, de qui Molinas recupera una conversa sobre la seva germana, la reina dels belgues Fabiola, un altre personatge habitual del paper cuixé de l'època. Però en la trentena d'episodis també hi ha lloc per als autòctons, com ara Pla; els que es van establir a la comarca, com ara el pintor Modest Cuixart –durant una vetllada amb l'actriu Mary Santpere–, o la baronessa Carmen Thyssen, o fidels segons residents, com el periodista Carles Sentís o el dramaturg i actor Albert Boadella.

A més de les entrevistes i un centenar de fotografies entre les quals n'hi ha força d'inèdites, l'autor ha aprofitat el llibre per desgranar-hi altres vivències, com per exemple una visita als estudis cinematogràfics Cinecittà, a Roma, o relatar per primer cop com va arribar a intercanviar correspondència amb l'actor Cary Grant, després que encarregués a un conegut comú que l'havia de visitar als Estats Units que li tornés autografiat un programa cinematogràfic de Quina fera de nena!. A l'actor li va fer tanta gràcia el document, que li va demanar per correu postal si tindria l'amabilitat de fer-n'hi arribar alguns més, una missió que Molinas, que havia començat la seva trajectòria de col·leccionista amb els fullets de les sessions cinematogràfiques, va complir de bon grat.

Per acabar, l'autor confessa l'accident que va tenir amb l'urna que contenia les cendres de l'escriptor anglès Tom Sharpe. La marmessora del llegat i les restes de Sharpe, Montserrat Verdaguer, li va deixar agafar el recipient, però li va relliscar de les mans i les cendres van acabar escampades per terra. “Perdona'm, Tom”, es va exclamar. I amb Verdaguer van haver d'escombrar l'escampada abans de repartir les porcions de les despulles de l'escriptor, entre Llafranc i la seva Anglaterra natal.