Condemnats amb divuit anys
Per a les famílies, atendre una persona discapacitada representa un sobrecost d'entre 15.000 i 20.000 euros l'any
Una legislació estricta fa que tot es compliqui quan es vol assegurar la vellesa del fill discapacitat
Una de les conseqüències més perverses de la manca de finançament que pateixen les entitats dedicades a ajudar les persones amb discapacitat intel·lectual és l'angoixa provocada per l'anunci de paralització de places als centres especials de treball (CET), la qual cosa, i segons puntualitza Rosa Cadenas, comporta “el patiment de les famílies, que, tot i no tenir recursos [una persona discapacitada representa un sobrecost importat per a les famílies, entre 15.000 i 20.000 euros l'any], ara que estem al maig, no saben si el proper curs podran tornar a escolaritzar el fill, si trobarà feina en un centre ocupacional o si, per contra, se l'hauran de quedar a casa, o sigui, se n'hauran de fer càrrec de per vida, i per cuidar-lo aquell pare o aquella mare hauran de deixar de treballar”.
Tot es complicarà quan el noi o la noia compleixin divuit anys, ja que, tot i que mantenen el grau de discapacitat, alhora adquireixen la condició d'adults, un nou estatuts que, lluny d'ajudar-los, els tanca moltes sortides. Arribats a aquest punt, Rosa Cadenas reconeix, amb tot el dolor de l'ànima, que alguns responsables es veuen obligats a parlar amb les famílies i informar-les que si bé tenen dret a una plaça en un dels seus centres, no tenen finançament i a recomanar-los que pensin un pla B. Amb els itineraris tancats per les retallades, massa joves es troben condemnats i sense opcions quan tan sols tenen divuit anys.
A l'altra banda de l'arc, els conflictes reapareixen a l'hora de la jubilació dels discapacitats. L'aplicació d'una legislació estricta i un pèl complicada fa que moltes famílies estiguin perdent les ajudes econòmiques i no puguin assegurar la vellesa del fill discapacitat.