Condemnats amb divuit anys

Una de les conseqüències més perverses de la manca de finançament que pateixen les entitats dedicades a ajudar les persones amb discapacitat intel·lectual és l'angoixa provocada per l'anunci de paralització de places als centres especials de treball (CET), la qual cosa, i segons puntualitza Rosa Cadenas, comporta “el patiment de les famílies, que, tot i no tenir recursos [una persona discapacitada representa un sobrecost importat per a les famílies, entre 15.000 i 20.000 euros l'any], ara que estem al maig, no saben si el proper curs podran tornar a escolaritzar el fill, si trobarà feina en un centre ocupacional o si, per contra, se l'hauran de quedar a casa, o sigui, se n'hauran de fer càrrec de per vida, i per cuidar-lo aquell pare o aquella mare hauran de deixar de treballar”.

Tot es complicarà quan el noi o la noia compleixin divuit anys, ja que, tot i que mantenen el grau de discapacitat, alhora adquireixen la condició d'adults, un nou estatuts que, lluny d'ajudar-los, els tanca moltes sortides. Arribats a aquest punt, Rosa Cadenas reconeix, amb tot el dolor de l'ànima, que alguns responsables es veuen obligats a parlar amb les famílies i informar-les que si bé tenen dret a una plaça en un dels seus centres, no tenen finançament i a recomanar-los que pensin un pla B. Amb els itineraris tancats per les retallades, massa joves es troben condemnats i sense opcions quan tan sols tenen divuit anys.

A l'altra banda de l'arc, els conflictes reapareixen a l'hora de la jubilació dels discapacitats. L'aplicació d'una legislació estricta i un pèl complicada fa que moltes famílies estiguin perdent les ajudes econòmiques i no puguin assegurar la vellesa del fill discapacitat.