Des de fa 150 anys el vermut està tan arrelat a la nostra terra que del fet de prendre l'aperitiu també en diem “fer el vermut”. Però ni la beguda de vi elaborada amb herbes i sucre ni aquest ritual social i gastronòmic han estat sempre de moda. Hi ha hagut èpoques en què s'associava a un passat ranci i el mojito, la caipirinha o els còctels nocturns li passaven al davant. La situació ha canviat radicalment fa pocs anys i ara ens trobem immersos en tota una fal·lera vermutera que inunda terrasses i xarxes socials, i de la qual fins i tot se'n va fer ressò el Financial Times l'estiu de fa dos anys. Què ha passat? Per què ara fer el vermut és modern?

Com passa amb qualsevol fenomen col·lectiu, sempre hi ha més d'una raó. En primer lloc, l'arribada d'una crisi econòmica per a molts inesperada que ha rebaixat el pressupost dedicat a esbarjo i restauració a la meitat. El bar i la tertúlia amb amics al voltant d'unes patates fregides ha reviscolat i també ho han fet els costums arrelats en la memòria. Qui no té algun record amb els pares prenent olivetes i escopinyes mentre s'acabava de fer l'arròs del diumenge? En èpoques convulses, la mirada al passat s'imposa perquè ens transmet idees de seguretat i confort. I el vermut forma part de la nostra tradició i a sobre és assequible a totes les butxaques.

Ara bé, amb el brou de cultiu a punt, faltava l'espurna que acabés de convertir el ritual en tendència imprescindible a seguir per la fauna urbana més moderna. I aquesta ha estat espontània i transversal. No hi han intervingut marques ni multinacionals. El vermut l'han redescobert i posat de moda els joves que en el primer llibre que analitza el fenomen, Teoria i pràctica del vermut (Ara llibres) anomenen precisament “generació vermut”.

Són els nascuts en el boom natalici dels anys setanta, que ara tenen entre 35 i 40 anys i amb l'arribada dels fills ja han deixat enrere els temps de clubbing i discoteques fins a les tantes de la matinada. “La generació vermut busca altres espais i maneres de relacionar-se i fer l'aperitiu els permet trobar-se amb els amics i que els nens corrin de manera controlada, sense gastar-hi massa, perquè aquests no són temps de grans dispendis”, explica un dels autors, Josep Sucarrats.

El fenomen també té un punt de partida espacial, el barri de Sant Antoni de Barcelona, una zona popular a mig camí entre l'Eixample i el Raval, on el mercat de llibres de vell de cada diumenge ha permès la pervivència de l'aperitiu. L'arribada en els últims anys d'artistes, gent jove i estrangers amb ganes de fer coses li ha donat una nova vida i s'ha omplert de restaurants i locals diversos, entre els quals també bars de vermut. Els hipsters van apostar per fer l'aperitiu i les famílies del barri, també. La beguda té consistència, un gustet dolç i una escassa graduació que el fan atractiu per a un ampli ventall de públic. A partir d'aquí, les xarxes socials ja anaven plenes d'imatges i de selfies vermuters. Només a Instagram amb el hashtag #vermut hi ha més de 40.000 fotos.

Cal afegir que obrir una vermuteria per servir aperitius i llaunes és una bona sortida econòmica per a la gent jove. Resulta molt més assequible que un restaurant pel que fa a instal·lacions i funcionament, amb la qual cosa el fenomen es va estenent. Antics negocis passen a mans engrescades amb ganes de dotar-los d'una nova vida. En l'arrancada del fenomen hi ha dos grans impulsors.

D'una banda, el blog morrofi.wordpress.com, que creen el 2007 els amics Guillermo Pfaff, Marc Monzó i Marcel Fernández, per recollir les troballes que feien de bars de tota la vida i que aconsegueix un èxit insospitat de públic i també d'experts gastrònoms. La bona acollida fa que un dels tres, Marcel, es decideixi el 2010 a obrir amb dos socis una petita vermuteria, Morro Fi, que es converteix en un centre de reunió social “amb molta màgia” i en tot un referent barceloní. D'aleshores ençà ja n'ha obert tres mes i té una línia de productes i un vermut propi.

L'altre nom imprescindible és el de Miquel Ángel Vaquer (també coautor del llibre Teoria i pràctica del vermut), que va ser pioner a donar una imatge de modernitat al vermut pel camí de l'estètica. Fill d'una família vinícola de la Terra Alta, va revitalitzar la beguda de tota la vida dotant-la d'un nou embolcall. Si Barcelona és la ciutat del disseny, el vermut no podia quedar-ne al marge i Vaquer va inspirar-se en la idea de l'Absolut Vodka, que als vuitanta va fer que artistes dissenyessin la seva botella, i en va crear una de rodona i amb un grafisme net que inclou instruccions per prendre el vermut, que no va deixar indiferent ningú. Ni el Financial Times, que obria el seu reportatge citant Casa Mariol, el bar de vins de la família Vaquer al barri de la Sagrada Família que el jove emprenedor ha convertit en una vermuteria de moda. Perquè aquesta tendència arrela amb la tradició i mira al futur. Permet conviure el sifó amb l'ampolla de forma i llenguatge actual.

Miquel Àngel creu que aquesta beguda “llaminera, refrescant i de baixa graduació” té molt a veure amb la manera de ser catalana. Som austers i tranquils, amics de socialitzar de manera controlada i dinem a casa, tot i que cada cop més les vermuteries hi afegeixen oferta de menjar perquè diuen que als clients els agrada allargar l'estada i sortir dinats. “També s'ha de tenir present que ara les maneres de menjar han canviat i que potser amb un aperitiu llarg ja et dónes per menjat quan abans això era impensable”, comenta Sucarrats.

Que el vermut és arreu, i de mil maneres, és ja inqüestionable. Hi ha continus maridatges entre música i vermut, hi ha grallers de colles castelleres que toquen el Toc del Vermut i fins i tot pots trobar sesions de zumba i vermut als gimnasos. La prova definitiva del seu triomf és que el somni d'Albert Adrià fos obrir un bar com la Bodega 1900.

El germà de Ferran, i un dels puntals de l'avantguarda culinària al món, també reivindica la nostàlgia dels diumenges d'infància en què la botella de Martini acompanyava l'aperitiu familiar. La marca italiana, reina del vermut a escala internacional, l'associem amb les campanyes glamuroses i amb els intents de potenciar el consum del vermut en èpoques de sequera lligant-lo al còctel, a Hollywood i a la nit més festiva. Potser és per allò que diu Carlo Petrini (fundador del moviment Slow Food) que les dones italianes el servien després de sopar per animar els seus marits! Martini és la marca amb més percentatge del mercat a casa nostra i ara s'ha associat amb el Gremi de Restauració de Barcelona per celebrar 10 dies de festa vermutera. Fins al dia 26, 50 locals (La Monroe, Mercat Princesa, El Canalla...) oferiran vermut amb tapa per 3,50 euros i hi ha música en directe seleccionada per Pep Sala: Inma Ortiz, Smoking Tones, Quim Vila...

La casa també acaba de treure el Martini Riserva Speciale, que recupera mètodes tradicionals d'elaboració a la manera piamontesa, amb herbes i vins locals. Aquí tenim productors de referència com Montana Perucchi (els primers a fer vermut al país), Yzaguirre, Iris (De Muller) Miró, Dos Déus, Espinaler...

No oblidem que en temps d'esplendor a Reus, bressol del vermut ibèric, hi havia 50 marques. Ara la ciutat viu amb alegria la revifalla del ritual i revaloren el seu patrimoni. Bona prova n'és la celebració dels premis Vinari al millor producte i l'obertura del Museu del Vermut. Malgrat que no hem inventat la beguda, els catalans sentim molt nostre el moment de les olivetes i el glop dolç en bona companyia. Ara més que mai, el vermut és cool.