Barcelona fa calaix

La dada ja ha deixat de ser anecdòtica i s'ha convertit en recurrent: l'Ajuntament de Barcelona tancarà l'any amb superàvit, concretament de 70 milions d'euros. Des del punt de vista evolutiu, el present serà el cinquè exercici consecutiu amb un resultat positiu, que, fent les sumes, dóna un import global de més de 391 milions d'euros. Es dóna el cas, a més, que aquesta tendència s'ha encadenat amb governs de CiU, primer, i de BComú, després. Dues formacions que, a priori, tenen enfocaments contraposats sobre aspectes troncals en matèria de política econòmica i que, fins no fa pas tant, polemitzaven de viva veu sobre si un ajuntament, i més en els temps que corren, es pot permetre acabar l'any amb un excedent tan granat a la seva tresoreria.

L'executiu d'Ada Colau, però, recalca que no es poden fer comparacions entre l'ara i l'abans. La tesi és que el superàvit dels seus dos primers anys de mandat es deu a factors circumstancials, d'ajust de càlcul, mentre que en el cas del període en què Xavier Trias va ser alcalde, darrere d'aquests resultats hi havia una voluntat que respon a una mirada ideològica. Pel que fa al present immediat, el gerent de l'àrea d'Economia i Presidència, Jordi Ayala, explica que la desviació a l'alça amb què es clourà l'any ve motivada perquè hi ha hagut una recaptació de l'impost de plusvàlues més alta de la projectada, que es xifra en més de 50 milions. “Ja prevèiem un increment important, però al final ha estat espectacular, tant pel volum com pel nombre d'operacions”, comenta. Tenint en compte que a finals d'estiu les administracions ja acostumen a tenir indicadors molt fiables sobre com tancaran l'exercici, una possibilitat en voga per corregir aquesta desviació a l'alça hauria pogut ser fer una ampliació pressupostària d'urgència que augmentés la previsió de despesa de la corporació. Una solució de manual que, de fet, la mateixa Colau ja va aplicar el 2015. Enguany, però, hi ha hagut un factor excepcional que feia inviable recórrer-hi. Durant aquest any, l'Ajuntament de Barcelona ha hagut d'assumir el pagament de la coneguda com a “sentència de l'1%”, un litigi històric de la plantilla del consistori per increments retributius que no van ser abonats quan tocava. La resolució del cas ha obligat el govern municipal a assumir el pagament d'una suma de més de 60 milions d'euros que, com reconeix Ayala, ha tingut “un impacte molt gros” sobre la caixa municipal. Arribats a aquest punt, doncs, el gerent indica que s'ha optat per destinar els 70 milions d'excedents a restituir la fortalesa de la tresoreria de la corporació, perquè, entre altres arguments, això els dóna “més garanties” de les que ja tenien –assenyala– “per assegurar el pagament dels proveïdors a trenta dies”.

Aquest 2016, doncs, toca aplicar un discurs comptable de prudència, que l'executiu no vol, però, que s'interpreti en clau política. De cara a futurs exercicis, la consigna és que no es poden enllaçar més superàvits, tot i que, de la necessitat, sempre se'n pot fer virtut. I, des del punt de vista de les sempre entravessades coordenades que regeixen les finances públiques, això vol dir que el resultat positiu d'enguany permetrà a l'Ajuntament, molt probablement, elevar el sostre de despesa de futurs pressupostos per sobre dels dictats de la doctrina Montoro sense sotmetre's a cotilles com un pla financer (PEF). I, a la pràctica, això és més autonomia per gastar.

Amb la voluntat, doncs, d'esprémer la capacitat financera de l'Ajuntament sense caure, però, en extremismes –“no volem fer dèficit”, recalca Jordi Ayala–, una de les decisions que sembla que té clares l'equip econòmic de Colau és no destinar recursos a reduir deute municipal. A principis del mandat ja es va fer una amortització d'uns 130 milions que fa que, ara, el deute representi prop d'un 33% dels ingressos corrents de la institució. Molt lluny del 60% que marca el llindar de perill. Amb la caixa plena, en resum, els diners aniran al camp i no al banc, com deia el savi.