Una fira tirant a tèbia

El temps ensopit d'ahir convidava a acostar-se a una estufa i on n'hi havia més per metre quadrat era a la Fira de Biomassa de Catalunya, al recinte firal El Sucre de Vic. Els focs que hi cremaven ambientaven un espai firal tirant a fred a jutjar per la minsa afluència de públic del primer dia i de gran part d'ahir, en espera que avui –última jornada– revifi. De fet, en els cinc anys de vida de la mostra n'hi ha que han constatat un declivi del sector, i el causant van a buscar-lo molt lluny i és molt negre: el petroli. “En altres èpoques el consum de pèl·let havia suposat un 50% d'estalvi; aquest subproducte de la fusta només tindrà demanda si surt més a compte al client que no pas el gas o el gasoil i aquests últims anys no ha sigut així”, explicava Alfons Porro, administrador de l'empresa Pelets J. Martorell, de Santa Coloma de Farners. Al seu estand, els sacs de 15 quilos de pèl·let de pi esperaven amuntegats que arribessin els clients convençuts de les energies renovables. “La gent té ganes de canviar si ho pot adaptar a casa seva, perquè no és només la caldera, sinó també les conduccions”, deia.

Estella forestal sense fins ni escorça, serradures, suro triturat i, fins i tot, pinyols d'oliva que donen un 92% de rendiment, amb un 10% d'humitat i que produeixen 4,7 KwH/kg aptes per a tot tipus de calderes i cremadors policombustibles, anunciaven en un altre estand. La biomassa és un camp obert i ho confirmava Lourdes Garrido, propietària de l'empresa Clos Indomgest, de Sant Celoni. Comercialitzen i instal·len, entre d'altres, la marca Natural Fire d'estufes de biomassa per a terrasses –“perquè les elèctriques i les de butà no estan permeses a l'espai exterior”– i suposen, segons ella, “un estalvi d'uns 300 o 400 euros al mes”. També mostrava que el pèl·let, aquest modest triturat de fusta, ja encén barbacoes i fogonets de càmping. “Això ha estat un gran reclam i és una manera de consumir-ne també a l'estiu”, una oportunitat que fa que molts fabricants es freguin les mans.

Una fira de biomassa no permet gaires alegries a la vista, però entre les robustes calderes industrials sobresurten les estilitzades xemeneies metàl·liques, que van amb llenya “i escalfen per radiació de la xapa”, aclaria Carla Riera, comercial de l'empresa centellenca Rocal. Ells també fan recuperadors de calor, que segons l'argot del sector són incerts (encastats) o estufes, i gràcies a la seva turbina, deia Riera, “l'escalfor arriba més ràpid a tot arreu” que la d'una xemeneia, tot i que a partir de 4 metres de distància es perd. La font de calor, com més a prop, millor. Això sempre.