“Mai més!”

Quinze anys després del naufragi del Prestige, que va tenyir de negre la costa gallega i va causar la pitjor catàstrofe mediambiental registrada mai a l’Estat espanyol, l’Audiència de la Corunya ha fixat la factura dels danys ocasionats: 1.573 milions d’euros d’indemnització a l’Estat espanyol, 61 milions a França i només 1,8 milions a la Xunta per les despeses de reciclatge del fuel, ja que les competències corresponien a l’Estat. La factura haurà de ser pagada, segons diu la sentència dictada el gener del 2016 pel Tribunal Suprem espanyol, pel capità del petrolier, el grec Apostolos Ioannis Mangouras; la companyia asseguradora The London Steamship Owners’ Mutual Insurance Association, i la propietària del vaixell sinistrat, Mare Shipping INC.

Una tragèdia ecològica de la qual no hi ha culpables, segons va concloure la justícia espanyola. El Suprem només va condemnar el capità del vaixell, per un delicte mediambiental. Però cap responsable polític va ser sancionat per la gestió d’aquella catàstrofe, que no només va commocionar Galícia, sinó tot l’Estat espanyol. Ben al contrari: alguns dels que van tenir un paper rellevant en la gestió d’aquella crisi ocupen càrrecs de més responsabilitat quinze anys després, com és el cas del president espanyol, Mariano Rajoy, que el novembre del 2002 era vicepresident i portaveu de l’executiu de José María Aznar. Ell va assumir la coordinació de la gestió de la crisi i, com a portaveu, va ser acusat de no informar adequadament la societat del que estava passant. En el record queden aquelles declaracions seves en què assegurava que la marea negra no arribaria mai a les costes i que, del vaixell, en sortien “uns petits filets de plastilina en estirament vertical”. També va dir que el vessament afectava “una part important de la Corunya”, però que no era “una marea negra”.

La realitat era molt diferent. Les 77.000 tones de cru que transportava el Prestige van tenyir de negre quilòmetres i quilòmetres de costa gallega, amb afectació fins i tot a les costes basques. Tot i l’esforç de milers i milers de voluntaris que es van desplaçar a Galícia per treure el chapapote de les platges, el seu rastre encara és present en costes de Pontevedra com ara la d’Oia, on algunes roques encara continuen tenyides de dol.

Passaven deu minuts de les tres de la tarda del 13 de novembre del 2002, un dimecres, quan el capità del Prestige, a només 50 quilòmetres del cap de Fisterra (la Corunya), va llançar un mayday a les autoritats marítimes gallegues enmig d’un fort temporal, amb onades de fins a sis metres d’alçària i vents de força 8. El petrolier, liberià amb bandera de les Bahames i de 243 metres d’eslora, tenia una via d’aigua.

El vaixell, amb 77.000 tones de cru, va quedar a la deriva. Durant dos dies, la fúria de les onades va continuar colpejant el buc del vaixell. Els mariners van ser rescatats; el capità, detingut sota l’acusació d’haver provocat el desastre, i el petrolier, remolcat mar endins per allunyar-lo de la costa amb l’objectiu d’evitar una marea negra. Després d’una agonia de sis dies, el vaixell es va partir en dos i es va enfonsar al mar. L’endemà, les més de 77.000 tones de cru que transportava a les seves velles bodegues es van començar a esmunyir sigil·losament per les esquerdes que la fúria de l’onatge havia fet als tancs. La costa gallega es va començar a tenyir de negre. Una viscosa llengua negra de cru va començar a cobrir de dol les roques i el mar a un ritme de 125 tones de fuel al dia. “Surten uns petits filets. N’hi ha quatre en concret, se n’han vist quatre”, assegurava l’aleshores vicepresident espanyol, Mariano Rajoy. Enmig del caos informatiu, les autoritats intentaven imposar la calma enviant missatges tranquil·litzadors. Però la sensació de calma no arribava als mariners, que van sortir al mar amb els seus vaixells per lluitar contra la marea negra. Dies més tard, arribava a Galícia una marea blanca, formada per milers i milers de voluntaris procedents de tot l’Estat per retirar el chapapote de la costa gallega. El poble de Muxía (la Corunya) es va convertir en l’epicentre de la tragèdia mediambiental més gran de la història a l’Estat. L’aleshores rei d’Espanya, Joan Carles I, va visitar la zona i va haver d’escoltar les queixes dels voluntaris per la manera com s’estava gestionant la crisi. Amb el lema Nunca máis, la marea va arribar als carrers en forma de manifestació. Quinze anys després, s’han pres algunes mesures per millorar la coordinació, però poca cosa més. Les costes no estan més protegides que fa quinze anys i tampoc s’ha creat cap protocol sobre ports refugi ni cap organisme per prendre decisions. Galícia no oblida i, quinze anys després del desastre ecològic del Prestige, el crit de Nunca máis ha tornat a ressonar a Galícia. Aquest cop, per la gestió que s’ha fet dels incendis que han devastat els boscos gallecs.