Una zona volcànica de la Garrotxa de laboratori
Ha estat un dels exemples analitzats pel projecte Vuelco sobre predicció d'erupcions
El vulcanisme garrotxí és atractiu per les estructures
Analitzar què passa i què ha passat. Això és el que ha pretès la quarantena de vulcanòlegs de diversos punts del planeta que han participat en una recerca que ha durat quatre anys, per definir, així, una mena de manual per predir les erupcions volcàniques. La zona volcànica de la Garrotxa ha estat una de les estudiades i, a més, en el projecte Vuelco liderat per la universitat de Bristol i en què ha participat activament el grup de vulcanòlegs catalans que dirigeix el prestigiós vulcanòleg Joan Martí i que treballen a l'Institut de Ciències de la Terra Jaume Almera del CSIC a Barcelona.
Un museu en viu
L'interès de la zona volcànica de la Garrotxa, que va ser el primer parc natural aprovat pel Parlament a Catalunya, està fora de dubte. L'última erupció, la del volcà Croscat, es va produir fa poc més de 10.000 anys i això en una escala geològica és molt poc temps. “No és correcte dir que s'ha acabat l'acti-
vitat volcànica a la Gar-
rotxa”, ha remarcat Joan Martí. No obstant això, allò que fa encara més atractiu el vulcanisme garrotxí per als científics és
el mostrari de varietats eruptives que presenta. Martí ho descriu molt gràficament: “És com un museu en viu.” I és que, segons explica ell mateix, a la Garrotxa, hi ha manifestacions volcàniques amb resultats geològics interessants com els produïts per la interacció del magma amb l'aigua de dos aqüífers importants, un quaternari (localitzat a uns 100 m de fondària) i l'altre de l'eocè (a uns 300 m), cosa que va convertir els volcans en més explosius del que sol ser normal en aquest tipus. Finalment, Joan Martí apunta que un altre element important per a l'estudi ha estat el fet que a la Garrotxa es coneix força bé la geologia del subsòl, per la geotècnia utilitzada per les obres que s'hi han fet i per altres obres en ser un espai fortament humanitzat i urbanitzat.
Com que el projecte Vuelco ha servit per estudiar la fase de reactivació o de retorn de les zones volcàniques europees i llatinoamericanes, ha estat fonamental poder contrastar els estudis d'una zona adormida, que no pas apagada, com la Garrotxa, amb l'altres ara actives.
En aquest projecte han participat investigadors de Catalunya, l'Estat espanyol, Anglaterra, Alemanya, Itàlia, l'Estat francès, Equador, Mèxic i la mancomunitat de Dominica. Ha estat dotat amb un total de 3,5 milions d'euros i les conclusions es recolliran en un llibre científic, que inclourà tots els treballs que s'han fet. La clausura del projecte amb la lectura i anàlisi de les conclusions s'ha dut a terme
a Olot. Els participants,
a més de tractar sobre aquestes conclusions, han fet sortides per veure amb detall i sobre el terreny diversos aspectes del vulcanisme garrotxí.
La zona volcànica de la Garrotxa és objecte, des de fa anys, de l'interès dels visitants i, ara, comença a ser un referent entre la comunitat científica.
LES XIFRES
Punts comuns en una qüestió d'individualitats
Tots els volcans es comporten de forma diferent. Aquesta és la conclusió dels quatre anys de recerca del projecte Vuelco. Tot i això, el projecte ha servit per establir algunes característiques comunes i a definir una certa homogeneïtzació per a grans grups. De fet, tal com explica Joan Martí, s'ha fet un intens treball interdisciplinari per revisar la informació científica de què es disposava, per omplir els buits que hi havia i per definir un model que permeti a la comunitat científica entendre millor els senyals que dóna l'activitat volcànica. Martí ha detallat que, en definitiva, s'ha establert com es comporten els sistemes volcànics abans de les erupcions, quan el magma comença a pujar des del subsòl cap a l'exterior. És a dir, s'han identificat els senyals que ha de recollir un sistema de vigilància: gasos, activitat sísmica... El projecte Vuelco, doncs, ha posat sobre la taula el fet que els paràmetres mesurables que alerten de l'activitat vulcanològica no es poden mirar de manera individual. Cal, segons Martí, una anàlisi multiparametral, que es fonamenta en les variacions d'aquests indicis geofísics i geoquímics. “Encara no tenim la disponibili-tat de fer un pronòstic en el temps”, sentencia. I hi afegeix: “Els volcans avisen, però deixen poc temps a la reacció i això és perquè encara no tenim prou dades observables d'altres erupcions.” Aprofundir en el coneixement de cada volcà i la col·laboració interdisciplinària com la que proposta la comissió europea són els ingredients bàsics de la recepta per a una bona predicció.
Sismicitat sota control a les comarques gironines
J.C
L'activitat sísmica és un dels paràmetres importants en la gestió dels riscos de la vulcanologia. Les comarques gironines tenen un mapa de sismicitat baix, en comparació a altres zones del planeta. Això no obstant, no es pot afirmar que el risc sigui zero. Al contrari, hi ha diversos moviments sísmics, tot i que la majoria d'una intensitat que només els sismògrafs registren. Les comarques pirinenques, sobretot, i la costa són les àrees on se'n produeixen més. Per entendre aquesta activitat, cal tenir en compte que la Mediterrània occidental és una zona de col·lisió entre les plaques tectòniques d'Europa i de l'Àfrica. La convergència és moderada i hi ha terratrèmols amb poca freqüència.
Els primers tres mesos de l'any, a les comarques gironines s'han registrat vuit petits sismes amb intensitats que han oscil·lat entre els 1,9 i els -0,1 de l'escala Richter. Les comarques on s'han produït són la Selva (4), el Baix Empordà (1), l'Alt Empordà (1), el Ripollès (1) i la Garrotxa (1).
Des del 1994 i fins al 2012, s'han registrat –entre els més significatius– 26 terratrèmols que sí que han estat percebuts per la població gironina i han oscil·lat entre els 2 i els 2,9 graus de l'escala de Richter. D'aquests, 10 han estat a la Selva i 8 al Ripollès. Aquests són els que, en major o menor mesura, han pogut ser percebuts.
A l territori gironí, hi ha cròniques de detallen la devastació provocada per diversos moviments sísmics del segle XV, entre els anys 1427 i 1428. Les magnituds s'han calculat apro-
ximadament tenint en compte l'abast dels efectes dels terratrèmols. El març del 1427, se'n va registrar un a Amer i Osor que va destruir o afectar bona part de les edificacions dels dos pobles i un segon terratrèmol, al maig, que va provocar 15 morts només a Olot. El més greu, però, encara havia d'arribar el 2 de febrer de l'any següent, el 1428, quan un moviment d'una intensitat de 6,5 graus va fer centenars de morts entre la Cerdanya, el Ripollès i la Garrotxa.