Van dir no a l'urani

A finals dels anys setanta Osona es va mobilitzar a l'uníson contra l'explotació de l'urani a les Guilleries i el Collsacabra. La Junta d'Energia Nuclear (JEN) havia confirmat el 1976 que allà i a Olot n'hi havia unes 3.400 tones i que la seva extracció podia ser prou rendible. El març del 1978 es van declarar les Guilleries i el Collsacabra zona de reserva per a la investigació i explotació de minerals radioactius. “Allò es va veure com una amenaça a la comarca; era un atac molt concret, amb uns enemics molt identificats”, recorda ara Pep Comeres, portaveu del Comitè Antiurani d'Osona. Des que el novembre del 1978 la JEN va confirmar les primeres prospeccions a Vilanova de Sau, amb el descobriment d'un jaciment d'unes 5.000 tones de mineral d'urani que afectava nou municipis, ja no hi va haver retorn enrere en la protesta: “Allò va créixer com un bolet i es va crear un estat d'opinió en contra molt generalitzat.”

Els partits polítics majoritaris, a favor de l'energia nuclear, “quan van veure que la cosa anava de debò”, diu Comeres, de mica en mica van començar a canviar de parer i es van posar al costat del PSAN, la CNT, la Coordinadora de Grups Ecologistes d'Osona i Unió de Pagesos. El 9 de gener del 1979 es va crear el Comitè Antiurani d'Osona, amb una setantena de representants de diversos pobles de la comarca. El comitè va fer una important tasca informativa amb actes arreu, al mateix temps que es creaven comitès a molts municipis. El 3 de maig d'aquell any va fer una assemblea amb més de 200 participants i va aprovar un manifest que havia de servir per recollir signatures d'entitats i ajuntaments i, dos dies després, entre 700 i 800 persones van assistir a un festival popular a l'escola Sant Albert de Vic organitzat pel comitè. El grup Esquirols hi va estrenar la cançó Torna, Serrallonga, dedicada al moviment.

Les amenaces no cessaven. El juny es va crear un consorci –entre la JEN, l'empresa petroliera nord-americana Chevron (principal inversora) i la Promotora de Recursos Naturals– que havia d'investigar i explotar l'urani a Osona. Aquell fet va tornar a escalfar els ànims. “L'única solució era impedir que poguessin fer els estudis d'exploració”, explica Comeres. Sobre el terreny, qualsevol persona que veia algun moviment sospitós informava el comitè.

Moments culminants

La premsa catalana i espanyola es feia ressò de les mobilitzacions ciutadanes osonenques, com per exemple la xerrada que el 16 de juny de 1979 va congregar unes 2.000 persones a l'institut Jaume Callís de Vic o la manifestació del dia 22 del mateix mes, quan a la plaça Major es van arribar a concentrar cap a 7.000 ciutadans, tot i la presència policial. El pintor i dibuixant Andreu Serra, membre del secretariat del comitè, recorda que se'l van endur detingut una mitja horeta i que hi va haver “corredisses i cops de porra”.

“Tothom hi estava en contra i per a ells es va fer insostenible”, explica Comeres. “No sabem mai si s'hauria fet [l'extracció d'urani] o no, però és evident que vam precipitar que fos impossible fer-ho, la victòria va ser no deixar-ho tirar endavant”, argumenta. El 1979 es van alternar els actes antiurani festius (un festival a l'Esquirol amb l'assistència de Sisa, Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet...) amb altres de més reivindicatius. Aquell any es va formar la Coordinadora d'Ajuntaments d'Osona contra l'explotació d'urani, hi va haver diades antinuclears, publicacions, etcètera. El 1980 quedaven el Comitè Antiurani de la Vall del Ges i el de Vic, que va estar actiu fins al 1982 participant en accions antinuclears. El 1981 el consorci es va dissoldre.