Flotats «exòtic»

Josep Maria Flotats i Albert Triola són Descartes i Pascal jove, respectivament, al Teatre Lliure, dos personatges que va idear fa una dècada Jean-Claude Brisville. El text va haver d'esperar a la tauleta de nit que l'actor i director madurés (guanyés l'edat que inspirava el prudent científic a El encuentro de Descartes con Pascal joven). Des de dimecres i fins al 21 de març representen l'obra a la Sala Fabià Puigserver. És el segon cop que Flotats actua al Lliure. En feia 32 que no hi posava els peus. L'última vegada ho va fer encarant La vida del rei Eduard II d'Anglaterra, de Christopher Marlowe, sota la direcció de Lluís Pasqual, a la venerada sala de Gràcia. El personatge de Descartes ofereix una rèplica eloqüent a Flotats. Descartes no vol anar a París perquè se sent com un animal «exòtic» al qual tothom vol anar a visitar. La imatge no podria definir millor la situació que Flotats encara respira a Barcelona, una dècada llarga després de la tempesta mediàtica més sonada al teatre.

La rebuda de l'inqüestionable actor català de la comédie al Lliure va ser de catifa vermella, però no pas de retorn d'un fill pròdig. Perquè la casa de la qual va sortir malparat és el TNC. En l'estrena, el públic el va aplaudir amb una certa estima. Hi volia ser per esperonar-lo, però no es va atrevir a obrir-li els braços per acollir-lo a la família. Això ja són figues d'un altre paner.

Flotats juga amb un Descartes empàtic, tolerant, que evita els conflictes amb la religió i amb el poder absolut del monarca. I desplega tota la seva gamma de grisos davant la demanda generosa i alhora suïcida del jove Pascal. Segurament, al públic li sobra la història dels jansenians, de la Royal Court, i de la fe sense concessions d'aquest científic que sent que la ciència el separa de més d'una salvació que creu inabastable (només el dolor físic el redimeix). És un personatge que difícilment té credibilitat a ulls dels espectadors d'avui, però que els ulls vidriosos, malaltissos, de Triola, aconsegueixen corprendre. Diu Flotats que si l'edat li ho hagués permès, hauria disfrutat fent de Pascal jove, amb aquella radicalitat. Com quan va dir prou en la inauguració del TNC. No, Flotats es mou bé, amb una intel·ligència lúdica del si penso, existeixo. Transforma el seu lema vital en una fórmula per evitar mals. I els punts d'enuig els soluciona amb lleus cops de puny o puntades de peu amagades. Si fa dos anys semblava que la gestualitat oberta de Flotats es tancava per oferir un cruel Stalin, ara l'actor sap amagar un altre cop el seu gust per projectar la veu a l'hora de presentar un personatge intel·ligent però curós de no expressar massa obertament el seu pensament.

Aquest país petit té un problema. És terra d'energies que projecta grans creadors, però que, puntualment, els expulsa. Josep Maria Flotats va tornar a Barcelona quan se li va proposar dirigir el Teatre Nacional de Catalunya, que es volia construir a les Glòries de Barcelona. Se li va prometre una llibertat, probablement desmesurada. Poc abans de l'estrena, se li va exigir una quota de companyies al TNC que ell es va negar a acceptar.

Flotats mou pesos pesants en les rodes de premsa. La seva carrera s'ho val. Però, en realitat, l'entrevista serveix per saber, lamentablement, què pensa del TNC. Deia fa uns dies que no hi ha tornat mai més. Que no se li ha acudit res que s'hi pogués representar. No és cert. El encuentro de Descartes con Pascal joven lluiria molt més a la Sala Petita. A la Fabià Puigserver es perd amb una boca oberta massa àmplia. Diu Flotats que no hi va mai, a les Glòries, que no és un lloc bonic per passejar-hi. Igual que Descartes: al seu París li retreu les olors.