Una tradició llunyana

Pel fet social que van representar a la ciutat i a la comarca les sis copes d'Europa consecutives, el club es va veure obligat a construir el Palau d'Esports del Reus Deportiu, l'actual recinte inaugurat el 1973. L'antic pavelló s'havia quedat petit perquè ningú no volia perdre's aquells partits èpics en què s'estava forjant la llegenda d'un conjunt mític que va obtenir sis títols europeus consecutius els anys 1967, 1968, 1969, 1970, 1971 i 1972. Santi Garcia, Sabater, els germans Vilallonga, Rabassa, Prats, Jiménez, Aguadé, Salvat, Boronat i un jove Giralt, en la part final dels fantàstics, van configurar un equip que va trencar amb tot el que s'havia vist fins aquell moment i que va fer que a Reus l'hoquei sobre patins tingui una transcendència gairebé mística.

Però vet aquí que el projecte de futur va coincidir amb un present poc desitjat, la retirada de Joan Sabater als 34 anys després d'haver bastit una trajectòria farcida d'èxits. El que va ser considerat millor jugador del món va ser homenatjat el 26 d'abril del 1973 amb un partit entre Espanya i Portugal en què es va inaugurar el nou coliseu roig-i-negre. Espanya va guanyar Portugal per 4-3 i després es va fer un sopar per a 700 persones. L'adéu de Sabater, l'actual president, va marcar un abans i un després.

La sort va començar a girar l'esquena al Reus, que no va aconseguir un altre èxit fins al 1984, quan Neme, Zabalia, Alabart, Giralt, Ibars, Alegret, Rubio i Mor van derrotar el Benfica per 6-4 i van guanyar la recopa. Després va venir el descens a primera estatal, l'únic en la historia del club, i el posterior ascens el 28 de març del 1987, amb un triomf per 2-3 a la pista del Claret de Sevilla.

El 1989, una altra patacada: la final de copa d'Alcobendas perduda contra el Dominicos, amb una gran peregrinació roig-i-negre a Madrid i una decepció majúscula. L'excés de confiança va trair l'equip i els gallecs, comandats per Alejandro Avecilla, van jugar sense cap pressió i es van endur el títol. Va ser una de les derrotes més sagnants de la història de l'entitat, perquè un triomf hauria permès reprendre el camí dels èxits o, si més no, alleugerir l'ansietat.

Les claus de les vitrines es van perdre i no es van tornar a trobar fins que el 2003 l'equip de Manel Barceló va derrotar el Lleida en la final de la CERS. El triomf va posar fi a 19 anys de sequera i va iniciar una etapa prolífica, possiblement menys esplendorosa del que hauria pogut ser si al davant no hi hagués aparegut gairebé sempre el Barça, un equip que ha marcat una època. El 2004 l'equip va tornar a repetir títol de la CERS contra el Bassano, amb un 4-0 memorable a Reus i aguantant moltes garrotades a Italià. I el 2006, l'èxtasi. La final de Lloret de Mar de copa va tenir un desenllaç de guió cinematogràfic contra el Barça amb un gol de Garcia en el darrer moment. Però el punt més àlgid de la història recent va ser la setena copa d'Europa conquerida l'any passat a Bassano del Grappa, un títol que per fi va cicatritzar les ferides del passat. Gual va empatar (2-2) en el darrer minut. En els penals, el porter Trabal i els encerts de Gual i Pedro Gil van segellar la gesta.