Diumenge de Rams i fires

Veient el programa de la tercera edició del Mercat Romà de Llagostera, que es va celebrar ahir, els manaies devien acabar fins als coturns de desfilar amunt i avall pels costeruts carrers del poble. Al matí, a muntar el camp, concentració i desfilada. Al vespre, desfilada de torxes i manaies, i tornada al campament. Entremig, lluites i exhibició de gladiadors, danses del ventre –això no era oriental?–, cercavila musical, taller infantil, passejades en ponis i un munt de paradetes de tota mena: alimentàries, de quincalla diversa, de joies, de joguines o de sabons. Tornant al tema dels manaies... també hauríem de dir les manaies, perquè n'hi havia tres, que mantenien el posat marcial com la resta del destacament, més aviat migrat, però molt relluent. No em consta que per aquest motiu hi hagués al pacífic poble del Gironès cap revolta de l'estil de l'Alarde d'Hondarribia, en què deixen com un drap brut les dones que volen desfilar com a soldats i no com a cantineres. Però això són figues d'un altre paner. Des que les àrees de Promoció dels pobles van descobrir ja fa uns anys que una bona fira és ben rendible –menció especial per a Terra de Trobadors, de Castelló d'Empúries–, aquesta mena d'activitats s'ha estès amb més força que rigor històric, i en el rànquing de modalitats l'època romana i la medieval són les capdavanteres. Jo, que en sóc, d'aficionat a recórrer-les –i víctima, per cert, en ocasions, d'una certa immoderació en els preus dels productes–, ja he detectat que els comerciants, independentment de l'època, han estat prou hàbils per triar un vestuari neutre, i duen sempre el mateix, emparant-se en el fet que en l'imaginari col·lectiu el que construeix l'estètica de les èpoques és el cinema, el qual, en aquest aspecte, va ser molt poc curós en èpoques anteriors, fins que va arribar Mel Gibson i la seva Passió –la de Crist i la dels espectadors– en arameu. Per tant, un fuet que a Llagostera és romà, d'aquí a quatre dies serà coetani de la santa inquisició a Castelló d'Empúries, Castell d'Aro la Llagosta, posem per cas. I és que és increïble la facilitat amb què els embotits viatgen en el temps! Això sí, són igual de saborosos en una època que en l'altra, i és deliciós retrobar, fira rere fira, els embotits de Can Gaburra, de la Pinya; l'olivada negra de can Walmer de Palamós, el pa i les coques de vidre de Perafita del Forn Franquesa, o el formatge de cabra de Corçà, tots uns clàssics. Mentre es degustava una d'aquestes delicadeses, a Llagostera també es va tenir l'oportunitat d'assistir a una lluita de gladiadors. Un traci pelut, amb l'original nom d'Espartac, va atonyinar un esclau, també pelut, el qual, al seu torn, va atonyinar el dèspota lanista, absolutament calb i que va fer les delícies del poble, que, curiosament, s'havia posat del costat del feble. Toca marxar.

Diumenge de Rams es va presentar intens. La següent parada: Besalú. Dissabte, el perruquer, empresari i artista Lluís Llongueras, hi va inaugurar la setzena Fira de Forjadors i Artistes del Ferro, organitzada per l'Associació Acunç, a Can Llaudés, amb Pere Soler de cap visible. L'exposició –visites fins al 5 d'abril–, acompanyada d'exhibicions de treballs de forja, aplega una vuitantena d'obres i treballs, alguns dels quals són realment interessants i, sense entendre-hi gens de forja, ben bonics, afirmació absolutament subjectiva. Això sí, dono fe que, de feina, algunes de les peces exposades n'havien hagut de donar. Hi ha objectes útils i que fan bonic. N'hi ha que només són útils, i n'hi ha que només fan bonic. També n'hi ha que no compleixen cap de les dues condicions. D'enginyosos, com la peça El repòs de l'ofici, de Jordi Illamola, una gegantina clau anglesa que a més és un banc; d'útils i originals, com el Bastoner, figura d'un drac, de Josep Vilardebó, i d'enormement bells, com el Vestit, de Fernando de Blasi. Paga la pena de visitar-la. De fet, sempre paga la pena de visitar Besalú.