L'altre papa Joan XXIII

El proppassat dilluns es complia el sisè centenari de l'elecció, a Bolonya, del cardenal Baldassare Cossa com a Papa. L'elegit tenia cinquanta anys i una llarga carrera militar on es distingí per la capacitat administrativa, lluny d'altres aspiracions espirituals, però amb el títol d'arxidiaca i cardenal legat assolit gràcies al seu oncle, el papa Bonifaci IX. Fou una elecció política, en una Església dividida pel Cisma d'Occident, i potenciada per la potent influència de Nàpols i Florència i la capacitat de la família Cossa per comprar voluntats. El nou papa no ocupà el setial fins el dia 24; fou precís ordenar-lo sacerdot, perquè no posseïa cap orde religiosa. En la presa de possessió adoptà el nom de Joan, al qual s'afegí el guarisme XXIII, segons indicava la cronologia papal.

El nou papa ocupà el càrrec cinc anys, en un dels pontificats més controvertits de la història, de tal manera que fins i tot el seu nom fou esborrat del llistat oficial del papat. Baldassare Cossa fou el gran protagonista de la «línia pisana» del papat, una alternativa sorgida al Concili de Pisa, al 1409, en un intent de trobar sortida a la dualitat papal (Roma i Avinyó) del Gran Cisma. La realitat portà a l'elecció del franciscà Petrus de Candia, recolzat per un percentatge important dels cardenals de l'època (24 sobre 32), que es disposà a assumir la tiara amb el nom d'Alexandre V. Però, malgrat que estava convinguda la recuperació d'un sol cap, Benet d'Avinyó es nega a dimitir i, aleshores, Gregori de Roma també retira la renúncia. La bicefàlia s'aboca a un inesperat triple govern, quan mor Alexandre i s'elegeix Cossa per substituir-lo. El món catòlic s'endinsa en una situació insuportable, quan Segimon d'Hongria, elegit emperador germànic, intervé i obliga a la convocatòria del Concili de Constança, per posar fi al Cisma.

El Concili (1414-1418) significa un gran debat al si de l'Església i comporta l'elecció d'Oddo Colonna com a únic papa legítim, amb el nom de Martí V. El papa Gregori renuncia al títol i Benet d'Avinyó decideix resistir, refugiant-se a Peníscola, quan els pares conciliars decideixen declarar-lo heretge i fora de l'obediència romana. Joan XXIII utilitza influències i fortuna i mou tots els fils, però va perdent partidaris fins optar per fugir de Constança, en un fals moviment que el du al desastre. És descobert i detingut i, a partir d'aquí, es mostren les seves maldats, des de la simonia i nepotisme fins les acusacions de violacions, incest i assassinat del seu antecessor, Alexandre. Cossa és desposseït de tots els càrrecs i considerat antipapa, empresonat al castell de Hausen (1415). Alliberat a final del 1418, acut a Roma a demanar el perdó del papa Martí, que li atorga clemència i li dóna el títol honorari de bisbe de Tusculum. Baldassare Cossa s'estableix a Florència; mort poc després, és enterrat al Baptisteri, en una tomba construïda per Donatello i Michelozzo, on es poden veure les insígnies papals.

La mala fama d'aquest papa féu que des d'aleshores el nom de Joan no el triés cap pontífex. Fou Angelo Roncalli, 550 anys després, que reivindicà el nom quan, en ser preguntat pel perquè d'aquesta elecció contestà: «És el nom que més figura al llistat de papes i cal reivindicar-lo, tot i el desencert d'un antipapa; a més, tots els papes Joan han tingut un papat curt, i aquest sembla el meu destí.» El XXIII correspon al bon papa Joan, quan el papa Cossa fou esborrat de la historiografia dels papes i de l'Anuari Pontifici. Una altra història és que, sense Cossa, abans de Roncalli a l'inventari només figuren vint-i-un pontífexs amb el nom de Joan, una disfunció del primer Liber Pontificalis, a les darreries del segle X, corregida en part al papat de Joan XXII, però amb la consolidació d'un buit on correspondria al vintè Joan. Al final, el catàleg oficial imposava una realitat no volguda; condemnat com antipapa, malgrat que altres antipapes figuren com a pontífexs legítims, es féu desaparèixer Baldassare Cossa de l'anuari pontifici, però només amb ell es pot completar la llista de vint-i-tres papes amb el nom de Joan. L'error d'algun scriptòrium deixava en evidència els savis debats dels pares conciliars reunits a Constança. Fa sis-cents anys la crònica de l'Església era força complicada, com ho ha estat en diverses etapes de la història. És, doncs, temerari afirmar que la jerarquia catòlica mai no ha estat tan malament com avui. Encara, després d'un Joan poc edificant, pot sorgir un Joan profètic i molt estimat. La història de l'Església, la història del papat, no és ni menys ni més que la mateixa història de la humanitat, la crònica d'actes heroics i de renúncies vergonyants, on les virtuts i els vicis tenen un inesborrable percentatge.