Duchamp a la cascada

Duchamp va atraure a Cadaqués un bon nombre dels seus amics, des de Man Ray a John Cage, Max Ernst o Richard Hamilton, però ell mateix era una presència difusa al poble, un tipus discret si no fos per la seva pell lletosa, que protegia amb autèntica aprensió de les radiacions solars de l'estiu empordanès. «Em mantinc a l'ombra», solia dir, referint-se tant a la seva aversió al bronzejat com a la seva decisió de passar completament desapercebut. «El gran artista del demà serà clandestí», havia afirmat el 1961 aquell que la crítica ja coneixia com «el respirateur» des que en una altra ocasió havia declarat que, posats a triar, li agradava més respirar, això és, viure, que no pas treballar. Així va néixer la llegenda del Duchamp retirat en un poble dels confins del món que passava les hores entotsolat jugant a escacs, un mite d'altra banda alimentat amb deliberació pel mateix artista i que no pot estar més allunyat de la veritat, com demostra Pilar Parcerisas a Duchamp en España.

El llibre té un títol enganyós però probablement més efectiu des del punt de vista d'una editorial madrilenya que no pas «Duchamp a Catalunya», posem per cas, i que la mateixa autora encara matisa més en el subtítol de l'interior: «Las claves ocultas de sus estancias en Cadaqués». Perquè el gran descobriment peninsular de Duchamp no va ser el viatge per Andalusia i Castella que va emprendre el febrer de 1929 acompanyant la multimilionària nord-americana Katherine S. Dreier, al qual Parcerisas dedica un breu capítol, sinó l'estada que quatre anys després faria a Cadaqués i durant la qual enfortiria el lligam amb l'univers de Salvador Dalí i, en particular, amb la seva visió de l'erotisme com una pulsió caníbal. Els dos artistes ja es coneixien d'abans, però és d'aquest estiu de 1933 que se'n té una certesa documental a través de dos textos fins ara inèdits de Dalí, Je mange Gala i Les nouvelles couleurs du sex-appeal spectral, en què el pintor figuerenc contraposa els conceptes de tou i dur a propòsit d'una excursió al cap de Creus durant la qual la pell enrogida pel sol de Duchamp va recordar-li les costelles a la brasa i, en conseqüència, va despertar-li el desig de mossegar. Duchamp faria seu aquest simbolisme a l'entorn d'una crueltat pròxima al concepte manierista de la mort i de l'art mateix com un acte obscè i torturador en tres obres que desenvoluparia a Cadaqués uns quants anys després, el 1959, l'anomenat «tríptic de la mort» per Parcerisas, i quan ja estava totalment sumit en el seu últim gran projecte, el dispositiu en forma de diorama d'Étant donnés, una obra secreta (havia prohibit que se'n fes cap difusió fins almenys 15 anys després de la seva mort) que representa un cos femení ajagut amb les cames obertes i un llum de gas a la mà damunt un tou de branques només visible a través d'uns orificis practicats a la porta de fusta que hi barra el pas: una caixa màgica o una atracció de fira per plantejar una «copulació de la mirada», com diu Parcerisas.

Duchamp treballava en aquest projecte des de 1946 sota la inspiració de la seva «nimfea macabra», l'escultora brasilera Maria Martins, la model del maniquí i amb qui va mantenir una relació clandestina –ella era casada amb l'ambaixador del Brasil als Estats Units– fins al 1951. Parcerisas relaciona aquest artefacte profundament enigmàtic amb el «despullament de la pintura», la teatralitat de l'art, la crítica a la seva qualitat dramàtica, i la problemàtica sobre el lloc que hi ocupa l'espectador, però també amb els paisatges de Leonardo i Courbet, amb l'obsessió al·legòrica de Duchamp pels pubis rasurats i sobretot amb la cascada de la Caula, un paratge tel·lúric alimentat per aigües termals, situat a les Escaules, al terme de Boadella d'Empordà, on Duchamp troba «la clau de l'erotisme de l'últim nu de la història de l'art» i la seva «escala de temperatures». Molt probablement va ser el mateix Dalí, qui va descobrir al seu amic aquest salt d'aigua inspirador, al qual Duchamp al seu torn convidaria Man Ray, com testimonia una fotografia de 1967 fins ara poc difosa. Parcerisas descriu també els últims treballs de Duchamp a Cadaqués, relacionats amb la seva reivindicació de «l'artista obrer», pròxim a l'artesania i el bricolatge (la seva amistat amb el sastre de Llançà Eugeni Deu, gran aficionat també als escacs, o amb el constructor i alcalde de Cadaqués Emili Puignau, que li proporcionaria la porta d'Étant donnés d'algun antiquari de la Bisbal, així ho documenten), descrivint la càrrega conceptual de treballs domèstics com ara la xemeneia anaglifa del seu apartament o el pom de dutxa en forma de carxofa.