Isabel Carné Pinsà, la Srta. Carné

Acabo de saber pel diari que el diumenge dia 24 de març es va produir el traspàs de la meva recordada i estimada mestra del col·legi de les Escolàpies de Girona, la Sra. Isabel Carné Pinsà (vídua del Sr. Enric Gironell Terradas), que per a mi serà sempre la Srta. Carné.

I mentre ho llegia amb llàgrimes als ulls em van venir al pensament moltes vivències que mai podran esborrar-se del meu interior, que sovint recordava però que ara, després de saber-ho, se m’han presentat d’una forma molt més intensa i nítida.

Què se’n podria dir, de la Srta. Carné? Doncs penso que moltes coses. M’agradaria comentar-ne algunes. Per començar, com a mestra (i crec que s’hi coincidirà) va ser una magnífica transmissora dels seus coneixements, que eren molts, tant de l’assignatura de gramàtica (castellana) com de la geografia / història d’Espanya i del món, ja que aquestes van ser les dues matèries que vaig tenir la sort que m’impartís durant la primera etapa de l’antic batxillerat. Crec que al col·legi va contribuir enormement a la nostra base de cultura general que avui tenim amb força mancances. Sempre recordaré la seva característica però sempre entenedora manera d’explicar. També, que amb la seva veu forta però dolça era directa però prudent, i que amb constància i paciència observava minuciosament el que les nostres expressions li revelaven, repetint totes les vegades que fes falta les seves exposicions, per tal que fos per a totes comprensible allò que pretenia que entenguéssim.

Personalment, crec que es podria dir que era distant però alhora propera, segura però senzilla, directa però cautelosa, i sempre en tot noble i sincera. Mai la podré oblidar, tant per l’afecte que li vaig tenir com pel que em van servir les seves classes. Fins i tot en l’actualitat (estudiant un idioma estranger) em ve sovint a la memòria, i m’és útil, la manera com a partir de preguntes concretes ens feia identificar (quan fèiem sintaxi) les parts d’una frase determinada. En aquest mateix sentit es podria afirmar que en geografia/història les seves descripcions eren riques i explícites en el seu contingut, provocant així que amb l’ajut de la nostra imaginació ho aprenguéssim amb major facilitat.

Unit amb això i coincidint en la darrera etapa de la infància i començament de l’adolescència, també vaig mantenir amistat amb la seva estimada filla Isabel (a qui no he deixat de tenir afecte), fet que em va portar també a conèixer-la dins l’àmbit familiar, i a poder gaudir també del seu tracte més proper. Aquest sempre va ser exquisit, amb una hospitalitat que en tot i sempre va manifestar-me, afegint-hi també la del seu marit Enric (ACS) i pare de la Isabel, a qui tampoc oblidaré mai. Són anys que han quedat gravats per sempre en mi.

Gràcies, Srta. Carné, per tota la seva dedicació, també per la seva companyia i comprensió en tot el que hi vaig poder participar i que m’ha servit per a la vida. Gràcies per les seves darreres converses de quan ens trobàvem...

Una abraçada permanent i fins que ens veiem novament al cel.

De la seva alumna i amiga.