La hipocresia del sistema
Qui fa més mal, l'antisistema que, potser de manera estúpidament naïf, crida consignes i ocupa cases o el prosistema que crida eslògans publicitaris i t'ocupa la vida? L'ordre financer internacional et crema els estalvis tal com els antisistema cremen contenidors. A mi, aquest assalt a garrotades morals, sense anestèsia, dels prosistema també em molesta molt.
Els antisistema ocupen cases, però els prosistema t'ocupen la vida sense adonar-te'n, i aquests ja no se'n van. Entre els antisistema hi ha ingenus inútils i dròpols que juguen a guerres, exactament com els prosistema, que tenen els seus propis camps de batalla que ens afecten exactament igual. Els primers reben llenya. Els segons, com s'ha vist darrerament amb la crisi financera, són ajudats per les autoritats. Ara algú dirà: això és demagògia! I tindrà una mica de raó, però és perquè ens entenguem.
I anem rumiant que una ciutat com Barcelona, precisament perquè és tal com és, genera espècimens de totes dues menes. Encara més: els mateixos prosistema, si no existissin els antisistema, s'afanyarien a inventar-los. Si jo fos l'amo de Levi's, infiltraria en el moviment ocupa un dels meus treballadors per tal que cada vegada que hi hagués aldarulls se n'anés directament a la botiga més cèntrica de la marca, en destrossés els vidres i se n'emportés els pantalons de l'aparador.
No ens estripem les vestidures, doncs, a l'estil bíblic, més del compte. Barcelona és oberta, mediterrània, fenícia, i atrau tant l'alemany vagabund amb grenyes i gos pollós amb mocador vermell llardós al coll, com el danès repentinat que treballa al World Trade Center. Igual que a Berlín, Londres o París. A Barcelona, els antisistema són més escandalosos perquè es dóna la petita anomalia històrica que tots coneixem: no és que l'esquerra governi la ciutat des de fa més de trenta anys, és que encara té el xip al cervell provinent del franquisme, que els fa confondre autoritat amb autoritarisme. I, així, no poden exercitar la subtilitat calculada, la hipocresia, de la resta del món occidental, amb moltes més dècades de pràctica (que es fa palesa amb la integració inconscient dels antisistema en el sistema: com a Berlín, països nòrdics, Londres…)
El president Pujol ho tenia clar en la famosa rèplica a un jove radical d'ERC que el va increpar públicament. El noi va dir-li que votava ERC i el vell polític va animar-lo que ho continués fent: “Voti ERC, jove, que quan sigui gran ja em votarà a mi”. Doncs això. I mentre ens fem grans, els encarregats de vetllar pel núvol de la societat líquida en què vivim podrien ser més eficients i obeir les ordres que, en el fons, els arriben de dalt: “Tota aquesta canalla, que s'esbravi, i que destrossi mobiliari urbà… però no gaire”.