Farem curt

Em sembla d'una evidència rotunda que en aquestes eleccions hi haurà una distància enorme entre la demanda social que en aquest moment els catalans fem a la política i l'escassa oferta que ens presentaran els partits. L'excepcional situació econòmica, cultural i política creada per la confluència entre la depressió econòmica internacional i la patacada pel fracàs de la sentència del Tribunal Constitucional han creat un marc d'incerteses extraordinari davant del qual el ciutadà, legítimament, espera respostes agosarades i eficaces dels qui es veuen amb cor de dirigir el país. Hom vol saber de quina manera es pot fer front a la crisi, per sortir-ne al més aviat possible, però també s'esperen respostes davant de la conflictivitat que comportarà l'escletxa que ha obert la sentència en qüestions com la llengua, amb les seves implicacions en el cinema, els mitjans de comunicació públics, l'ensenyament, etc.

Queden tres setmanes de campanya per tal que ens sorprenguin, però amb vista a la precampanya, la llarguíssima precampanya, sembla que tot el peix ja està venut. Uns s'han definit per allò que no són –ni de dretes ni independentistes– i uns altres es presenten prometent la valentia nacional que no han tingut mentre eren al govern: quan fou mort el combregaren, com se sol dir. D'altres, encara, prometen un pacte fiscal semblant a un concert econòmic, que saben que és impossible –perquè arribats en aquest punt no els podem pas considerar ingenus, oi?– i que ha de servir, diuen, per saber com es definirà Espanya davant de les nostres aspiracions. Encara? En definitiva, sembla que la gran promesa dels guanyadors és una demora de quatre anys més per obtenir una resposta que tots coneixem d'avançada. I encara queden els que segueixen lligant les polítiques socials amb unes llonganisses que ja ens hem menjat, o els que es volen refer, desvergonyidament, a base de vot anticatalanista i xenòfob.

Davant d'aquest panorama, hom es demana a què es dediquen els aparells dels partits, de quins experts es refien o quins assessors els orienten. Fa tres anys, si no més, que anem pel pedregar, i no sembla raonable sortir ara de campanya amb un ciri trencat. Quin horitzó i quin camí proposen per a Catalunya, la seva economia, la seva cultura i identitat i la seva definició política? En realitat, cap. No passem de les propostes tàctiques, del qui dia passa any empeny –en el millor dels casos–, o directament ens enganyen amb solucions fal·laces. Si us plau, llegiu l'acord polític entre el PSC i Ciutadans pel Canvi, en què s'especifica el seu projecte: reforma de la Constitució per bastir un estat federal, cooficialitat del català en totes les administracions de l'Estat, justícia federal i federalisme fiscal, descentralització de les institucions de l'Estat... És a dir, aquesta gent se situen fora del món real, com si no hagués passat res, com si fóssim a l'any 1980, si no abans. I d'això en diuen progressisme!

CiU té totes les de guanyar, sí. Però més gràcies al poc o molt desori dels governs anteriors, més el fet que suggereix rigor i ordre en temps convulsos, que no pas per cap genialitat programàtica. Ho reconeixia implícitament Jordi Pujol quan, en una presentació pública del candidat Mas, assegurava que ara era l'hora del vot útil. Particularment, no recordo que CiU s'hagi situat mai fora d'aquesta lògica del vot útil, però sigui com sigui, el que Pujol suggereix és que ens deixem estar de quimeres de futur i que ara ens conformem amb ofertes pràctiques per demà mateix. Assegurar el típic “anar tirant”, doncs. Res de tot allò de convertir les crisis en grans oportunitats, res de grans horitzons amb camins precisos... Tot això són sermons per reservar per a les jornades en què els vells polítics expliquen les lliçons que mai van aplicar. A CiU sembla que s'acontenten a ser els més ben preparats per parar el cop. No trobeu que és baix d'ambició aquest “millorar” Catalunya?

Seríem injustos si esperéssim de la política una resposta fàcil i ràpida als nostres mals. I s'equivocaria qui es pensés que estic invocant solucions màgiques. He escrit i predicat oportunament i inoportuna que la independència no és xauxa, que si no s'omple de contingut no és res, que si no té full de ruta no passa de ser un clam legítim però políticament desarmat. El nou independentisme, errors gravíssims a part com el de la seva divisió, arriba a les eleccions per recordar que aquest país té un horitzó pendent, però el cert és que no va gaire més enllà. Tant de bo aquesta veu es pugui escoltar dins del Parlament i, en conseqüència, se la deixi participar en el debat mediàtic públic dels propers quatre anys, i no com ara, que tot i recollir les aspiracions nacionals –encara no les polítiques– de la meitat del país, es veu condemnada a l'ostracisme. Però no va per aquí, el meu lament. La crisi també servirà per posar la política al seu lloc i tornar el protagonisme i, per què no?, el lideratge del canvi, a la mateixa societat civil. I tant, que s'ha d'aprimar l'administració, i sobretot, deixar fer els que es demostra que són més capaços. La subsidiarietat s'ha d'aplica no tan sols entre administracions, sinó de l'administració al ciutadà.

La política és transcendental per guiar el nostre futur, però tal com es demostrant ara per ara no té una capacitat de reacció prou ràpida, no sap anticipar-se als problemes i hi va darrere, i sobretot, no sap reconèixer els errors. Encara és hora que algun dels líders polítics de la reforma estatutària hagi reconegut l'enorme error de càlcul comès. Encara és hora que algú reconegui que no es va reaccionar en polítiques econòmiques fins que la crisi ja ens tenia lligats de peus i mans. Es tiren els plats pel cap l'un a l'altre, però d'error propi, no en veuen cap.

Faran curt, en aquestes eleccions. I no en tindrem prou.