Miquel Badia, un home compromès

El 28 d'abril farà 75 anys que Miquel Badia i Capell (Torregrossa, Pla d'Urgell, 1906-Barcelona, 1936) i el seu germà Josep foren tirotejats mortalment al carrer Muntaner. El doble assassinat va consternar la societat catalana.

Miquel Badia fou cap superior dels Serveis d'Ordre Públic de la Generalitat de Catalunya. La Barcelona del febrer de 1934 era una ciutat on havien rebrotat grupuscles armats. Es tractava, en molts casos, de bandes anarquistes nodrides per la FAI. Precisament perquè la tasca de Miquel Badia va ser del tot incòmoda i no exempta de rancúnies, ningú li discutia la seva valentia a l'hora de perseguir aferrissadament els facinerosos. El pistolerisme era un fenomen que desestabilitzava tant el nou règim republicà espanyol com la Catalunya autònoma i donava arguments als enemics de la democràcia. Per l'historiador Josep Benet, no hi ha dubte que el tremp de Badia per eradicar les accions armades li va costar la vida als 29 anys: “Un grup de pistolers de la FAI havien preparat l'assassinat d'un dels germans, Miquel, per venjar-se de la seva actuació contra faistes acusats de promoure actes delictius contra l'ordre públic” (dins el llibre Domènec Latorre, afusellat per catalanista). La casualitat volgué que l'assassinat no quedés impune. I és que l'inspector de policia Pedro Polo Borreguero, que va estar sota el comandament de Badia quan aquest fou el màxim responsable d'Ordre Públic, va ensopegar el 1941 amb Justo Bueno Pérez a Barcelona. Pedro Polo, que amb el canvi de règim va esdevenir cap de la Brigada Politicosocial de la Barcelona franquista, el va detenir allà mateix. Va ser llavors quan Bueno es va confessar l'assassí de Miquel Badia. El 1944, Bueno seria afusellat per aquest i altres crims.

Josep Planxart, un dels dirigents històrics d'Estat Català (organització política en la qual van militar ambdós germans), sosté que Pedro Polo sentia admiració per Miquel Badia. I que quan Polo va tractar d'investigar la seva mort durant els primers mesos de la guerra, va patir la persecució de Bueno i els seus sequaços, raó per la qual s'exilià a Perpinyà. Per Josep Planxart, els Badia eren uns pilars valuosos per aguantar l'edifici autonòmic. Tant és així que si l'aixecament militar fou vençut a Catalunya en vint-i-quatre hores, fou, segons Planxart, “gràcies a les forces d'ordre públic, que Miquel Badia havia preparat amb eficàcia; i en dir això no volem restar importància a l'ajut popular. (...) Els desgavells posteriors no haurien estat consentits per Miquel i Josep Badia. Els grups d'incontrolats i aprofitadors no haurien tingut cap possibilitat” (Avui, 28-4-04).

Igual que Benet i Planxart, un altre testimoni de l'època va ser Jaume Ros i Serra, que per mitjà d'unes memòries que Miquel Badia va deixar escrites i de nombroses recerques personals va publicar Miquel Badia, un defensor oblidat de Catalunya (Editorial Mediterrània, 1996). Ros i Serra ens el presenta com un home compromès amb la justícia i el seu temps: “No defuig mai la seva responsabilitat davant del perill. D'aquí va néixer el seu carisma”. I és que volia imprimir en el jovent el coratge necessari per fer de Catalunya un poble lliure. I als seus detractors, desconcertar-los. Ros detalla que en una ocasió Badia es va presentar tot sol al cafè La Tranquilidad, un dels llocs sovintejats pels anarcosindicalistes de la CNT-FAI, i amb un to provocador va dir als presents: “Sóc en Miquel Badia i m'han dit que algú d'aquí em busca”.

Trencar amb el buit institucional que envolta el personatge és allò que va fer decidir Jaume Ros i Serra, traspassat fa pocs anys, a enllestir l'única biografia existent de Badia. I és que l'home que no s'arronsava quan anaven mal dades no ha estat prou reconegut. Tot i que durant els anys que va durar la guerra, l'actual plaça Francesc Macià de Barcelona fou la plaça dels Germans Badia, la democràcia postfranquista li ha girat completament l'esquena. “Jo faig nosa a molta gent”, havia dit el de Torregrossa. És del tot cert: les persones coherents fan moltíssima nosa.