“Va, que hem de fer el diari”

Els de València es van haver de llevar a les cinc de la matinada per poder agafar l'autocar que sortia de Tortosa a les vuit i que tenia com a destinació Girona.

Els de més a prop s'ho van poder prendre amb més calma, però aquell dia, divendres 19 de novembre, més autocars i molts cotxes particulars van transportar cap a Girona el personal repartit per tot el territori que treballa, en feines diverses, a El Punt, l'Avui, El 9, Presència, L'Econòmic... Els diaris de proximitat tenen la central molt lluny. Si no la hi tinguessin, si la gent no estigués repartida pel país, no serien diaris de proximitat. Va venir gent de les Terres de l'Ebre, de Reus, de Valls, de Tarragona, del Penedès, del Garraf, del Vallès, de Barcelona, de Badalona, del Maresme, de cada comarca gironina, de Perpinyà, de Lleida... Els periodistes destacats a Madrid no van poder arribar per culpa d'una vaga ferroviària que al capdavall es va acabar desconvocant. Els de l'estranger van enviar records. Es tractava de fer una foto de conjunt. La foto que il·lustra la portada i la contraportada d'aquest especial. La cita era a les onze davant la Farinera, l'edifici centenari que, com el nom indica, en origen havia servit per fabricar i distribuir farina, i com que no només de pa viu l'home sinó també de la paraula i de l'esperit, des de fa anys acull la redacció d'El Punt a Girona i, ara, els serveis centrals de tot el grup. Tot lliga. I si no lliga, es fa lligar.

Quan els gairebé quatre-cents periodistes, tècnics, comercials, administratius, directius, etcètera van haver pres posició davant l'edifici històric, es va produir una imatge antiga que evocava aquelles sortides dels obrers d'una fàbrica del principi del cine mut o aquelles concentracions pacífiques d'obrers patrocinades per l'amo el dia que l'amo feia el sant o havia tingut el primer fill que assegurava la continuïtat del negoci. Hi va haver alguna cosa d'esperit de germanor. Amb tanta gent disseminada, n'hi ha molta que només coneixes de parlar-hi per telèfon o de llegir-la, i n'hi ha que no coneixes de res ni l'has vista mai.

Els fotògrafs de la casa es van encarregar d'immortalitzar el moment i de la coreografia prèvia. Vosaltres aquí al davant ajupits, vosaltres asseguts a les cadires, aquells d'allà al darrere ben drets, que no se us veu. Al periodista gràfic les imatges li vénen generalment donades. Poder-ne dirigir una un dia, marcar-ne l'ordre i la composició, ha de ser una satisfactòria manera de rescabalar-se de tants polítics que decideixen quin és el seu perfil bo o de tantes manifestacions descontrolades. “Va, que hem d'anar a fer el diari de demà”, deien als fotògrafs els més impacients, i com si els fotògrafs no l' haguessin de fer, també. Els periodistes sempre pensem en l'endemà. Vivim en un perpetu demà, i moltes vegades quan diem o escrivim “avui” volem dir “demà”. Tots els diaris són el futur.

Doncs espereu-vos, que la sessió no s'ha acabat. Dividit per seccions i departaments, el personal respectiu va ser fotografiat en diversos punts de l'interior de l'edifici. I com que l'edifici és de totes maneres limitat, algunes fotografies es van anar a fer pels parcs del voltant.

“Va, de pressa, que hem d'anar a fer el diari”. Això també és notícia, això també és fer diari, carai. Els periodistes proclamem que nosaltres no hem de ser mai notícia. Diem coses molt solemnes que sempre un dia o altre hem de saltar. Fa com el protocol, que s'ha fet per ser trencat. Els periodistes som notícia quan, per bé o per mal, mereixem ser-ho, com tothom en aquest món. Avui és per bé. I punt. Tot lliga, ja ha quedat dit.