L'americà de Calonge

Robert Ruark (Wilmington, 1915-Londres, 1965) s'enorgullia, poc abans de morir, d'haver arribat a Sant Antoni de Calonge sent simplement l'americano i d'haver-se guanyat la confiança de la gent per acabar sent un familiar Don Roberto. Avui el seu nom és tan sols una breu referència en la biografia de Truman Capote o, a tot estirar, el nom exòtic amb què l'Hotel Trias de Palamós va batejar el saló bar en honor d'un dels seus hostes més assidus. Els seus propis compatriotes no en tenen pas un record gaire més complet i, pel que sembla, només el veneren al seu poble natal de Carolina del Nord i probablement uns quants veterans de l'Associació Nacional del Rifle, entusiasmats amb les seves llunyanes proeses de caça a l'Àfrica colonial. Amb sort, alguns potser sabran que aquell tipus d'aspecte entre galant i rude va viure a Sant Antoni de Calonge més d'una dècada i va voler ser-hi enterrat; que es va fer ric escrivint aquí novel·les inspirades en els seus safaris, i que es passejava pel poble amb un dels primers Rolls Royce que es van veure a la Costa Brava. Però hi va haver un temps que Ruark, que tenia de fet un nom de rugit molt apropiat per a la seva afició a la cacera i la seva mordaç vena periodística, va ser un dels columnistes més llegits i ben pagats dels Estats Units, un reporter que publicava a quasi dos centenars de diaris i revistes i amb prou influència per relacionar-se amb financers, senadors, ídols del beisbol i estrelles del cinema, o perquè el president Lyndon Johnson en persona escrivís, al marge d'una fotografia de cap a 1960 en què se'ls veu a tots dos conversant animadament, la dedicatòria: “A Bob Ruark, les perspicaces opinions del qual ens fan estar a tots més alerta.” Era una prevenció justificada, perquè ni Johnson ni cap nord-americà mínimament informat ignorava que Ruark havia estat el primer a denunciar en un article de 1947 els contactes de Frank Sinatra amb la màfia. Uns anys després, el 1964, faria valer la seva experiència amb les armes de foc per ser també un dels primers a posar en dubte les conclusions de la Comissió Warren sobre l'assassinat de Kennedy, advertint que ningú, ni tan sols Lee Harvey Oswald, pot disparar tres trets, i amb tan diabòlica punteria, en només vuit segons.

Quan va arribar a Calonge, el maig de 1953, ara fa seixanta anys, Robert Ruark era un periodista ric, famós i fatigat. Acabava de publicar el llibre que fundaria la seva imatge d'aventurer intrèpid, Horn of the hunter (El corn del caçador), inspirat en les peripècies del seu primer safari a Kenya, el 1951, però havia començat a avorrir la vida de Nova York, que li imposava un ritme frenètic de festes i compromisos que, deia, estaven imprimint-li una ganyota de mal humor a la cara i, el pitjor de tot, que s'estava començant a encomanar als seus escrits. En un article del març d'aquell any, va anunciar que agafava un passatge cap a Itàlia per escapar-se del brogit de la gran ciutat, i va ser tornant de Roma que va aturar-se al castell de Calonge de l'actriu Madeleine Carroll, la missatgera de la felicitat per a tants estrangers fugitius. Aquella parada va fer-li canviar tots els plans. Va comprar un antic xalet al paratge d'es Monestrí, a tocar de Palamós, i al cap d'uns dies ja hi feia venir la dona, la interiorista Virginia Webb, els mobles, el piano i els dos gossos.

Maria Trias, la infatigable mestressa de l'Hotel Trias, va recomanar-li una cuinera discreta i eficient de quaranta anys, Cristina Viu, i la seva neboda, Carme Viu, de vint, perquè l'ajudessin en el servei domèstic. “Quan va veure la meva tia, no va dubtar ni un moment de contractar-nos: era rossa, esvelta i molt guapa, i li feia pensar en Ingrid Bergman”, recorda Carme Viu, a qui va impressionar la manera de vestir de Ruark, molt elegant però estrident, “amb uns pantalons i unes jaquetes de pana fina vermella, verda o d'un groc llampant que aquí no s'havien vist mai”. L'any llarg que van durar les obres de reforma del xalet per adaptar-lo al seu gust, el matrimoni i les minyones van viure en una torre de l'avinguda del Tibidabo de Barcelona que pertanyia al farmacèutic Salvador Andreu, però a Ruark no li agradava gaire la ciutat, excepte perquè li permetia anar als toros, que l'apassionaven tant com a Hemingway, amb qui aquell mateix 1953 havien coincidit a les festes de Pamplona.

A la Costa Brava, però, Ruark va continuar amb el seu règim de vida agònic. Escrivia la major part del temps, preferentment de nit, amb un whisky al costat, altes dosis de tabac i una tal fogositat, que li queien grosses gotes de suor al teclat, fins i tot quan ja comptava amb l'ajuda del seu lleial secretari, Alan Ritchie, un empleat de la fàbrica Armstrong que havia servit a l'Armada britànica. Quan no escrivia, o bé era a La Gavina de s'Agaró, o en algun avió de viatge a Veneçuela, l'Índia, Hong Kong, Cuba, Mèxic, Nova Guinea, Austràlia o les Açores. Sempre tornava amb algun trofeu de caça per decorar la casa: una pell de tigre, el cap d'un lleó, uns tamborets fets amb potes d'elefant. “‘Carmen, surto una estona', em deia en castellà, i al cap de poc ja el tornava a tenir aquí amb tota una colla que havia trobat a La Gavina.” L'empresari Ricardo Sicre, un antic combatent republicà que va acabar enriquint-se amb les corrupteles del franquisme (el mateix Ruark rebria la Medalla al Mèrit Civil el 1961 per la immillorable propaganda de l'Espanya de Franco que feia en els diaris americans), era un dels habituals. Quan fondejava amb el seu iot a la badia de Palamós, feia desembarcar els seus convidats, fossin els ducs de Windsor, l'ambaixador nord-americà o la imponent Ava Gardner, i els conduïa fins a can Ruark “a fer la copeta”. “Cada dia ens portaven del poble una barra de gel, perquè això era un còctel continu”, recorda Carme Viu, que tot i així puntualitza: “No eren festes com les que organitzava en Sert al Mas Juny; aquí la gent bevia, fumava i xerrava. No hi venien artistes a ballar petaneres per entretenir els convidats.” Pel xalet d'es Monestrí van passar-hi Ava Gardner, David Niven, Robert Mitchum, John Wayne, Peter Sellers i la nedadora olímpica i actriu Eleanore Holm, que va estar-s'hi tot un mes l'estiu de 1955, tan obsessionada a fer exercici que s'oferia a ajudar la minyona a fer els llits i tot.

També va ser-hi, és clar, Truman Capote, el segon estiu que va anar a Palamós a continuar treballant en A sang freda, el 1961. Amb Carme Viu es van fer tan amics com poden ser-ho un invitat i la cambrera, però a Ruark no li feia gaire peça. “De qui era realment amic era de la senyora. A ell, l'amanerament de Capote l'incomodava bastant. Quan va saber que la MGM havia escollit Rock Hudson com a protagonista de l'adaptació al cinema de Something of value, es va posar negre. Així vam saber, la meva tia i jo, molt abans que es fes públic, que Rock Hudson era homosexual”. Ruark era un home que desprenia virilitat, potser massa i tot pel gust de la seva dona, de qui s'acabaria separant el 1963. Sempre que ella era absent, arribaven a la casa dones soles de visita. La que Carme Viu recorda amb més afecte és Eva Monley, assistent de producció de John Huston i David Lean. “Era menuda i molt carinyosa, i estava profundament enamorada del senyor.” Ruark va morir a Londres d'una cirrosi galopant l'1 de juliol de 1965, als 49 anys, i deu dies després les seves despulles van ser traslladades a Palamós per ser-hi enterrat tal com era el seu desig. Durant la cerimònia oficiada a la casa de Calonge, Monley va ser l'única, recorda Viu, que es va quedar a la cuina amb les dones del servei, “arraulida en una cadira com un cuc”, mentre els altres convidats bevien al jardí. La disputa legal pel llegat que van entaular l'exdona, Virginia Webb, que moriria de càncer al cap de tan sols un any, i la seva última parella, la periodista Marilyn Kaytor, que trobarien calcinada al seu apartament de Nova York el 2007, va acabar d'enterbolir la memòria de l'escriptor. “La meva tia i jo encara vam viure vuit anys més a la casa d'es Monestrí, esperant que es resolgués el procés, però al final en vam marxar. No se sabia de qui era, tot allò. Poc després, la van saquejar: se'n van endur fins i tot les portes.”