Catalunya va ser un estat europeu fins al període 1714-18, en què va ésser annexionada a la corona de Castella, i avui continua essent una de les nacions més antigues d'Europa; una nació que no ha parat de lluitar per la seva independència. Totes les nacions i els estats europeus tenen símbols nacionals (escut i bandera) menys Catalunya. Catalunya té l'escut més antic d'Europa i de la península Ibèrica. Però és l'única autonomia que no en té; la qual cosa és incomprensible. Els sobirans del Casal de Barcelona van voler que llur escut i llur bandera familiars i dinàstics fossin territorialitzats en el comtat de Barcelona, que era el dels avantpassats directes per línia masculina. Des d'aleshores, l'escut i la bandera dels sobirans foren l'escut i la bandera de Catalunya, “comtat gran”, com l'anomena la versió antiga d'Els segadors, perquè el de Barcelona va aconseguir reunir la resta de comtats del Principat. L'escut de Catalunya és d'or amb quatre pals (mai barres, que en heràldica acostuma a ésser un senyal de bastardia) i la seva bandera és groga amb quatre faixes (mai barres) vermelles. Les Corts catalanes, el nostre parlament, emprava l'escut dels quatre pals; en canvi, la Diputació del General, o sigui, la Generalitat, usava l'escut de la Creu de Sant Jordi, cosa que avui no fa.

Els municipis dels estats d'Europa tenen llurs escuts i llurs banderes oficialitzats. El Principat és dividit en 947 municipis. Des que a la Generalitat li fou transferida, el 1980, la competència per oficialitzar els símbols representatius dels ens locals territorials, ha tingut molt interès a normalitzar l'heràldica i la vexil·lologia cíviques de Catalunya per “contribuir a la recuperació de la identitat i patrimoni cultural dels nostres pobles”. El 20 de desembre del 1991 el DOGC va publicar el Reglament dels símbols dels ens locals de Catalunya, que regula el procediment per fer-ho, i va crear el registre de símbols dels ens locals. El reglament va ser substituït pel decret 139/2007, de 26 de juny, pel qual es regulen la denominació, els símbols i el registre d'ens locals de Catalunya. Avui, als 947 municipis, hi ha 712 escuts i 417 banderes oficialitzats. Hi ha municipis que estan tramitant llur oficialització o que els ha caducat l'expedient per manca de resposta municipal o d'acords. També n'hi ha uns 80 que no han contestat a cap dels requeriments que la DGAL els fa cada 4 o 5 anys des del 1980 per instar-los a oficialitzar llurs símbols locals. Primer s'oficialitza l'escut i després la bandera, que surt de l'escut.

Pel que fa a l'Alta Ribagorça, dels tres municipis, només un té escut oficialitzat i cap bandera; l'Alt Camp, de 23 municipis, 17 escuts i 8 banderes; l'Alt Empordà, de 68, 52 i 31; l'Alt Penedès, de 27, 26 i 17; l'Alt Urgell, de 19, 18 i 9; l'Anoia, de 33, 25 i 10; el Bages, de 35, 25 i 14; el Baix Camp, de 28, 18 i 11; el Baix Ebre, de 14, 5 i 2; el Baix Empordà, 36, 30 i 21; el Baix Llobregat, de 30, 22 i 10; el Baix Penedès, de 14, 12 i 7; el Barcelonès, de 5, 3 i 3; el Berguedà, de 31, 21 i 12; la Cerdanya, de 17, 12 i 9; la Conca de Barberà, de 22, 12 i 11; el Garraf, de 6, 5 i 2; les Garrigues, de 24, 17 i 16; la Garrotxa, de 21, 17 i 11; el Gironès, de 27, 19 i 9; el Maresme, de 30, 21 i 10; el Montsià, de 12, 11 i 9; la Noguera, de 30, 19 i 10; Osona, de 51, 38 i 26; el Pallars Jussà, de 14, 12 i 6; el Pallars Sobirà, de 15, 12 i 6; el Pla de l'Estany, d'11, 9 i 6, el Pla d'Urgell, de 16, 13 i 3; el Priorat, de 23, 8 i 2; la Ribera d'Ebre, de 14, 9 i 4; el Ripollès, de 19, 15 i 12; la Segarra, 21, 16 i 5; el Segrià, de 38, 30 i 19; la Selva, de 26, 21 i 13; el Solsonès, de 15, 13 i 11; el Tarragonès, de 22, 14 i 11; la Terra Alta, de 12, 9 i 4; l'Urgell, de 20, 14 i 8; la Val d'Aran, de 9, 2 i 0; el Vallès Occidental, de 23, 21 i 12, i el Vallès Oriental, de 43, 40 i 24.

Penso que seria molt oportú que l'any del tricentenari, amb la quantitat d'actes commemoratius que se celebraran, els municipis de Catalunya tinguessin llurs símbols representatius oficialitzats com els de la resta de la Unió Europea.