“Sagarrejar”

Jo sóc el primer a dir-ho: aquests articles que escric diàriament tenen la influència de Josep M. de Sagarra, de Gaziel, de Josep Maria Planes, de Josep Pla... Sigui dit amb la humilitat que és del cas, és clar. Després m'ho fan notar en Vidal Vidal, en Joan Josep Isern, en Jordi Grau, en Jordi Llavina, en Manuel Foraster, en Xavier Coromina o la meva germana Marta, que hi entén molt perquè és correctora de textos d'autors molt grans, però jo ja ho he dit abans per precaució i defensa. Encara s'obliden d'un altre, que tinc molt present i no em cansa mai: Joan Fuster. “Sagarrejo”, “planejo”... Doncs què, si no? Quin altre remei tinc?

L'any 1979 em vaig trobar participant en la fundació d'un setmanari, El Maresme, llavors que a tot Catalunya hi ha haver una gran efervescència de publicacions en català defensores de la democràcia. Vaig optar per col·laborar-hi amb articles d'opinió i coses vistes i em vaig trobar que no tenia referents immediats. Tota la premsa que jo havia llegit fins llavors era en castellà. Un castellà estrany i ple de catalanades producte de periodistes que pensaven en català o, en alguns casos, que miraven de pensar en castellà i parlar-ho tot el dia perquè no se'ls notés l'accent a l'hora d'escriure o de parlar per ràdio. Encara, passats tants anys, en moltes redaccions de diaris i estudis radiofònics de Barcelona comunicar-se en castellà de taula a taula i entre companys és molt habitual, i això que gairebé tots aquests diaris tenen la traducció catalana i les ràdios parlen en l'idioma del país. Cada cop que ho constato me'n sorprenc. Coses de la inèrcia, del “sempre t'he conegut parlant en castellà”.

Deia que com que jo em vaig proposar exercir el periodisme en català, no em servia gairebé res del que havia llegit fins aquell moment en premsa i vaig haver de recórrer pel meu compte als grans periodistes d'abans de la guerra, els dels anys vint i trenta, amb preferència per aquests últims. Vaig saquejar com un boig els autors que he dit i altres com ara Xammar. Això, senyores i senyors, és un drama, ja ho poden entendre. Un jove periodista immergint-se en la prosa dels seus avis, quan si les coses no haguessin anat com van anar, hauria d'haver pres per model la dels pares. Ni que fos per subvertir-la o canviar-la, que és el que toca als joves.

L'altre dia parlava aquí mateix de l'estil “Cavall Fort” de molts joves periodistes d'ara, referint-me a la revista que els ha marcat amb els seus textos civils i educats. Bé, ja veurem què en resulta i com desplacen els que “sagarregem” i hem hagut de fer el que podíem.