Absolutament. És cent per cent irònic. El crac, que sóc jo, més que un crac, és un catacrac de persona humana perquè és un desastre, però ell es creu molt bo, molt talentós; no només s'ho creu, sinó que pensa que arribarà a triomfar a la vida com en Brad Pitt, i d'aquí ve el títol.

Del tot. Me'n ric de tots els pollastres que ha muntat en Joel Joan tots aquests anys i, aprofitant aquesta fama pública de ser bastant impresentable, el que faig és una paròdia de mi mateix. En definitiva ja ho vaig fer amb en David Güell de Plats bruts i amb en Pere Brunet de Porca Misèria. En aquests dos casos anteriors, els dos personatges tenien molta part meva. I El crac és el meu clown. Per fer aquesta nova comèdia vaig pensar que no calia inventar-me un tercer personatge: si estava parlant de mi, doncs fer-ho al revés, amb el meu nom i cognom al personatge i aprofitar el gènere de falsa realitat. És falsa però també és realitat: és tot el que jo he fet públicament a la vida però, en canvi, en la vida més íntima, ni la meva dona és la meva dona en la vida real ni tinc filles. És a dir, agafo l'essència d'aquest ésser bastant immadur i impresentable per riure'm de mi mateix.

Molt sana, però sobretot molt necessària en aquests moments. Hi ha països més adults col·lectivament parlant on no censuren portades d'El Jueves i on veiem que l'autoparòdia és necessària per poder tenir una vida pública una mica digna. Fixa't què fa el president nord-americà, Barack Obama, i abans ho havien fet els anteriors: hi ha una trobada anual amb la premsa, un sopar amb els corresponsals acreditats a la Casa Blanca, en la qual Obama ironitza sobre la seva presidència. Si Obama s'autoparodia, com voleu que no ho faci jo? Això ens permet que també se'n puguin riure de si mateixos altres personatges populars del país. A la sèrie hi haurà cameos de Roger Coma, per exemple, que ha accedit a fotre-se'n de la seva imatge pública de gendre ideal de Catalunya. També han accedit a l'autoparòdia en Xavier Sardà, en David Janer –l'actor d'Águila Roja (La 1), l'Empar Moliner o l'Helena García Melero, entre altres. I això és molt bo per a tots.

És arriscat. És un format nou que aquí no s'ha fet mai perquè estàs enmig d'aquesta corda fluixa que és la realitat i la ficció i fa una mica més de por sobretot si és una tele pública. La televisió com a mitjà ja de per si és conservador; per tant, tota novetat inquieta una mica. Però celebro moltíssim que des del primer moment m'hagin fet confiança per, com a mínim, intentar crear una cosa nova. En aquest sentit, no sé si altres televisions de l'Estat espanyol estarien tan obertes a un format així.

La comèdia britànica, aquí ni l'ensumem. Res del que s'ha fet aquí es pot comparar amb Els Joves. Pensa que l'any 1969 la BBC va estrenar Flying circus, dels Monty Python, que, vistos des d'ara, ja són d'una passada de volta brutal, d'un sentit de l'humor irreverent i d'una maduresa suficient per poder fer aquelles animalades i en una tele pública. Els Joves van continuar en aquesta línia i deu anys més tard han mantingut el mateix estil amb molts altres productes. A Catalunya, en matèria d'humor de ficció en televisió, ens queda molt recorregut.

L'audiència està al cas de Larry David, de Jerry Seinfeld, de Louis C.K., d'Episodes, de Matt Leblanc. Precisament crec que el públic català està reclamant a crits fer un pas endavant en la comèdia i que arrisquem.

No podria i em sentiria atrapat en el temps, que és una sensació que sovint tinc. Ja estaria una mica iaio pel personatge.