Alexandre Cirici Pellicer (1914-1983) és un personatge clau en la construcció de la història de l'art català modern i contemporani durant la segona meitat del segle XX. Polifacètic, curiós, mestre, erudit i, és clar, també polèmic, Cirici, del qual diumenge es va complir el centenari del seu naixement, és una figura tan complexa i completa que caldria, segurament, una revisió molt àmplia del que ha significat la seva prolífica obra dins la cultura catalana moderna.

Format en el noucentisme però influït pel mestratge de Foix, Cirici va desplegar el seu treball com a crític, escriptor i activista cultural al llarg de quaranta anys, en un període marcat pel franquisme, primer, i els primers anys de la Transició, després. Com algun dels seus predecessors, com ara Sebastià Gasch, Cirici va propugnar la idea d'un art total, interessant-se, i sense jerarquies, per l'art, la literatura, el cinema, el teatre, l'arquitectura, la dansa, l'escenografia, l'urbanisme, el disseny, l'orfebreria, la publicitat, la política i fins i tot la perfumeria.

En la completa biografia intel·lectual del crític que Narcís Selles va publicar el 2007 a l'editorial Afers, es pot copsar aquest esperit totalitzador de l'art que tenia Cirici. Segurament una de les seves grans aportacions va ser la de reivindicar pràctiques artístiques, considerades menors, industrials o populars. Una de les seves frases més cèlebres col·loca al mateix nivell els monuments antics d'una ciutat amb els cotxes Alfa Romeo o Lancia. Una altra compara les construccions dels castellers amb escultures. Aquesta visió de l'art no és estranya ara, però sí en l'època que Cirici la va propugnar.

L'altra aportació de Cirici a la història de l'art català és haver introduït criteris sociològics i elements de la lingüística estructural. Ho explica el crític Daniel Giralt-Miracle: “L'aportació de Cirici suposa un canvi de paradigma, prescindeix dels criteris historicistes i treballa amb aproximacions vinculades a la sociologia, a la comunicació i, en darrer terme, a la lingüística. Va molt més enllà dels estils i s'interessa per les idees germinals de la creació artística.”

En la seva tasca com a historiador i crític d'art –molt brillant en alguns dels seus llibres i sobretot en els seus heterodoxos articles sobre art publicats en català al llarg de vint anys a la revista Serra d'Or–, Cirici va fer una tasca ingent en un moment que hi havia molta feina a fer. “Cirici construeix el relat de l'art català modern i contemporani, i ho fa ja des del seu primer llibre, Picasso antes de Picasso, publicat el 1946 –diu Pilar Parcerisas, crítica d'art d'El Punt Avui–. Marca els punts clau que han fet avançar l'art català en clau catalana. No pretenia ser historiador de l'art, però amb les seves apostes, va escriure la història de l'art recent del país, posant l'accent on calia.”

Joan M. Minguet, professor d'història de l'art i actual president de l'Associació Catalana de Crítics d'Art (ACCA), matisa que Cirici, com a historiador de l'art català, “va tenir grans intuïcions, però en la seva voràgine de feina algunes dades o arguments són erronis”. En canvi, com a crític, “la seva feina és rellevant, va estar en contacte amb els artistes del seu moment, en va promocionar alguns, des de l'escriptura i la gestió”. “No tothom estava d'acord amb els seus criteris, però això és bo perquè mai un crític d'art pot dictaminar a gust de tothom, els qui fan això mai no deixen petja i Cirici en va deixar”, hi afegeix.

Més enllà del rastre deixat per Cirici en els seus textos, va ser un home que va intentar portar a la pràctica les seves idees teòriques. A més de treballar com a dissenyador gràfic, Cirici va ser un home també d'acció i gestió. Dins la junta del FAD, va fundar una escola d'art. Va impulsar el primer Museu d'Art Contemporani de Barcelona a la cúpula del Coliseum, un intent fallit de principis dels anys seixanta.

Acció política

En l'àmbit de la política, Cirici va ser escollit senador el 1977 per l'Entesa dels Catalans, com a membre del PSC. Com a representant de l'Assemblea Parlamentària del Consell d'Europa, va impulsar temes com ara la recuperació de l'arqueologia industrial i el reconeixement de les llengües minoritàries.

Pilar Parcerisas reconeix que Cirici, sobretot durant la Transició, “va ser un factòtum i es va convertir en una patum de la cultura, encara que ajudat per la política”. El seu catalanisme va ser “indestructible”: “Un alumne d'Eina em deia que l'any 1972 va escriure per primer cop en català en una aula a les classes d'en Cirici”, recorda Parcerisas.

Per Giralt-Miracle, Cirici és “d'aquells personatges que només es donen de tant en tant a la història per la força de les seves idees i per la capacitat de treball i de lliurament a la societat”. “Va excel·lir en la crítica i la història de l'art, però també en les lletres, en la creació de museus, en la promoció del disseny, en l'ensenyament, en la defensa de la llengua i del país, en el compromís polític. Per això sempre he dit que Cirici és el nostre William Morris”, conclou.