En el Diccionari normatiu valencià de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (DNV) trobem la paraula «passacarrer» que ens remet a cercavila.

La paraula cercavila —que el Diccionari català-valencià-balear (DCVB) ens informa que es diu en la població valenciana del Forcall— la trobe molt adequada i actualment és coneguda per una quantitat considerable de valencians. La definició de cercavila que trobem en el DNV és:

«Acte de recórrer els carrers d'una població amb música per a anunciar el començament d'una festa popular o d'una funció religiosa».

Sobre l'etimologia del vocable en qüestió, el DCVB ens diu:

«Etim.: compost de l'imperatiu de cercar i del substantiu vila. El verb cercar té en aquest compost la significació arcaica de ‘recórrer', com en el mot cercapous.»

La paraula cercavila està formada per la tercera persona del singular del present d'indicatiu —no per l'imperatiu, com ens diu el DCVB— del verb cercar i pel substantiu vila. El verb cercar, en aquesta paraula, conserva el significat antic que ja tenia el seu ètim llatí circare, 'recórrer'. Cercavila, per tant, significa 'recorre la vila'. El significat exacte és: “conjunt de persones que 'recorre la vila' fent sonar diversos instruments musicals”.

La paraula «passacarrer» és un invent que, a més d'innecessari, és desafortunat. ¿Per quin motiu «passacarrer», en singular? ¿Significa que la música passa només per un carrer de la vila i no passa per cap dels altres carrers? Qui s'ha inventat la paraula «passacarrer» ha traduït la paraula castellana «pasacalle» sense adonar-se que en castellà eixa paraula no fa referència a l'acte de recórrer els carrers un grup de persones fent sonar la música sinó que fa referència a una classe de música que el DRAE definix com: «Marcha popular de compás muy vivo».

La paraula castellana pasacalle referida a la dita classe de música la va adaptar l'italià amb la forma passacaglia. I eixa és la paraula que han adoptat quasi totes les llengües del món que empren l'alfabet llatí, excepte el francés que ha fet passacaille i el castellà que conserva la foma original pasacalle.

¿Qui es va inventar la paraula «passacarrer»? El mot ja és una mica antic. Com a mínim, en el segle XIX ja es coneixia. L'origen no és gens clar. La paraula en qüestió podria haver nascut en la població catalana de Berga —capital de la comarca del Berguedà— ja que el vocable hi és conegut i usat i està estretament lligat a la festa de la Patum. Després, la paraula berguedana passaria a altres poblacions del domini lingüístic català.

En el llibre Cançoner popular de Catalunya. Vol. 1, Diccionari de la dansa, dels entremesos i dels instruments de música i sonadors de Francesc Pujol i Joan Amades (Barcelona, 1936) trobem l'entrada «passacarrer» que definix:

1. Sinònim de cercavila. Acte de recórrer una música o comparsa el curs que ha de seguir la processó, en les festes populars; acostuma efectuar-se al matí, a migdia i cap al tard, aturant-se enfront les cases on habiten les autoritats i clavaris o majorals de la festa.

2. Tocada de dolçaina, guitarres o altres instruments, així anomenada perquè sol ésser sonada en fer la passada pels carrers. (València) (Martí Gadea, Diccionario).

La paraula «passacarrer» no l'arreplega el DIEC. Sí que l'arreplega el DCVB que ens informa que es troba en el diccionari de Labèrnia i ens remet a cercavila.

Considere que:

1) Cal deixar en el DNV la paraula cercavila amb la definició que té que és molt encertada.

2) Cal eliminar del DNV la paraula «passacarrer» perquè a més d'innecessària i inadequada, crea confusió.

3) Cal incloure una paraula nova per a denominar la classe de música que en castellà s'anomena pasacalle i en quasi totes les llengües del món passacaglia. Podem adaptar al valencià la paraula castellana pasacalle escrivint-la passacalle o podem agafar la paraula internacional passacaglia.

Considere que cal estudiar a fons aquesta qüestió.