‘La que se avecina', la sort de Tele 5

El més fàcil amb una comèdia produïda per José Luis Moreno és criticar-la o directament riure-se'n. Tant és les audiències que tingui, perquè, és clar, ja se sap que això no té res a veure amb la qualitat d'un producte.

La que se avecina, però, ha demostrat que està per sobre de tot això i s'ha consolidat en la graella de Tele 5 d'una manera que moltes altres sèries ja voldrien. No va acabar de complir les expectatives als inicis (l'ombra d'Aquí no hay quien viva era molt allargada); durant molt temps ha estat el recurs d'estiu de Tele 5, i ara és la gran sort de la cadena, l'única sèrie que li funciona en la graella actual.

Més enllà de l'audiència que aconsegueix, però, cal destacar sobretot la consolidació d'un estil, d'un format, d'un repartiment coral en què se saben suplir les baixes –algunes destacades– amb nous personatges, que sempre li donen un aire nou. Tot i això, és cert que el pes de la sèrie recau, en bona part, en uns quants: sobretot en l'insubstituïble (aquest sí) Antonio Recio –Jordi Sánchez ha creat un personatge antagònic al Lopes de Plats bruts però igual d'estripat i, alhora, creïble– i, després, l'Enrique –José Luis Gil té el problema que sembla que encara sigui Juan Cuesta d'ANHQV– i la diva dels últims anys, Judith –Cristina Castaño ha estat un dels millors fitxatges a mitja sèrie–.

El truc en els relleus i girs d'argument de la sèrie és que no perd mai l'estil gamberro. I és que això s'ha de tenir clar: la sèrie és gamberra, i un cop entens això i ho encaixes, i la mires des del punt de vista adient, l'entens millor i li veus més la gràcia.