‘Plaza de España'

Ja fa temps que penso que TVE té un problema amb la ficció pròpia. O bé viuen obsessionats amb el fulletó seriós, greu i engolat (Herederos, Gran Reserva) o bé s'aboquen a un costumisme històric tirant a tronat (La señora, Amar en tiempos revueltos i l'inefable Cuéntame). Ara s'han tret de la màniga aquest horrorós Plaza de España que demostra la particular manera com l'emissora concep la idea de “servei públic”. Tinc la sensació que a Prado del Rey segueixen creient que una emissora pública demostra que ho és posant dempeus produccions pseudopatriòtiques, com més carpetovetòniques millor i amb un sentit de l'humor com més tètric millor. Com si encara estiguessin fent greguerias i els acudits de Tip y Coll, Mingote –humoristes per qui tinc notable estima– i companyia fossin el pa de cada dia. Qualsevol dia ens plantificaran als morros una adaptació de Niñas ¡al salón!, de Fernando Vizcaíno Casas, i es quedaran tan amples. Això de Plaza de España no pot ser més desafortunat. Els actors estan fatal, la història no hi ha per on agafar-la i a sobre intenten colar-nos un humor caspós i incomprensible que sembla sorgit de la pitjor escola de l'espanyolada dels setanta. Els creatius de TVE podrien fer-s'ho mirar. A tot el món s'estan parint cada dia sèries amb cara i ulls que poden interessar-nos més o menys però que articulen una proposta de ficció adulta i meditada. No es limiten a reescriure i reinterpretar amb pèssima gràcia anècdotes sorgides del més polsós catàleg d'obvietats històriques.