Una fred terrible i un enyorament que encara pesa en la memòria de l'adult, però sobretot en el record de l'infant. L'escriptor i periodista Rafel Nadal va entrar a l'internat de Santa Maria del Collell el dia que complia nou anys, el 2 d'octubre del 1963. Hi va estudiar fins al 1968. D'aquells anys d'aprenentatge, més enllà del contingut pedagògic, en destaca sobretot el vital, que li ha servit per relatar part de la seva darrera novel·la La senyora Stendhal (2017), de què alguns episodis s'inspiren en fets i personatges reals. En Lluc, el nen protagonista, es fa gran a l'internat de la novel·la. L'escriptor recorda així la seva experiència al Collell: “D'una manera molt primària, hi vaig prendre consciència política.” Les pàgines de la novel·la que transcorren a l'internat són també les d'una lectura més obscura, en què la repressió es fa més visible. En Lluc és la veu literària que serveix a Nadal per reproduir l'escenari de l'època: “Quan vam arribar al final del passadís del cinquè pis, vam baixar tres esglaons de pedra i vam entrar a la part més vella de l'edifici, la que coneixia millor: el pavelló dels fàmuls, els nois que treballàvem per pagar-nos els estudis. Vaig veure que la senyora Stendhal plorava.” Rafael Nadal no era fàmul, però sí molts dels seus companys de pupitre, que, a més, portaven una bata d'un altre color. Les diferències que pateix aquest grup d'alumnes, entre els quals hi havia “fills de treballadors del Collell, de pagesos dels pobles de la zona...”, queda reflectida amb el personatge de la Gossa: “Com a regal de benvinguda, la Gossa m'havia encarregat la neteja de les soperes, amb la fortor de la sèmola, que era fumada i no es podia menjar. L'encarregat dels fàmuls me la tenia jurada. Jo tampoc el podia veure.” En Lluc és fàmul i, en el llibre, descriu, primer, el malestar que provoca aquesta “presència autoritària”, que després es converteix en ràbia: “Ens maltractava amb la impunitat de qui sabia que no li podríem plantar cara.”

L'escriptor relata aquests fets mentre recorre els passadissos del Collell, que es va tancar com a internat el 1998 i, des del 2003, es va reconvertir en un complex per fer-hi colònies escolars, d'estiu i campus esportiu. Les motxilles dels nois i les noies que hi han arribat s'amunteguen en una sala d'estar, de què al fons hi havia una papereria on compraven les cartolines per als fanals. Rafael Nadal recorda que “no feia cap filigrana”, quan mira algunes fotografies en blanc i negre que apareixen a les revistes escolars i que destaquen els alumnes amb els fanals més elaborats. “Només d'entrar a l'internat vaig veure els de la meva classe que feien cua per recollir les cartolines i els papers de colors per als fanals de la Puríssima.”

Buscant l'habitació on va viure –des de l'exterior de l'edifici assenyala l'últim finestral–, es fa parada al cinema, on recorda alguns dels càstigs. Mentre es projectaven pel·lícules d'El Zorro o Alí, el camello, els alumnes castigats s'estaven d'esquena a la pantalla, sense veure res de la història, només escoltant i veient les reaccions dels companys.

Des del prat de les Delícies, a què s'accedeix travessant un corriol, es té una vista magnífica del Collell, que s'imposa molt cinematogràfic. “Ben bé, com a El Resplandor ”. Tot i el sol esplèndid d'un migdia d'abril, a Rafael Nadal la imatge li evoca l'hotel solitari d'alta muntanya del film de Stanley Kubrick. A les Delícies, però, la família Nadal es reunia un diumenge cada tres setmanes. “El pare feia botifarres”, recorda d'una època que defineix com a “agredolça” per la solitud, d'una banda, i l'aprenentatge, de l'altra. Posa èmfasi en l'esforç dels fàmuls, –duresa viscuda amb dignitat– per poder accedir a l'educació. Tal com diu la senyora Stendhal –una figura que és una lloança a la dona de la postguerra– a en Lluc: “A l'escola hi ha tot el que necessites per convertir-te en un home sense amo i deixar enrere tota aquesta misèria.”