El fotògraf inquiet

Quan, d’aquí cent anys, els estudiosos vulguin esbrinar qui era qui en el món de la cultura catalana dels anys setanta, vuitanta i noranta del segle XX, hauran de consultar tant sí com no el fons del fotògraf Eduard Olivella (Barcelona, 1948). Agrairan dues coses. La primera: que la seva col·lecció, de més de 60.000 negatius, es conservi sencera en una institució pública, l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona (AFB). La segona: que estigui increïblement ben endreçada, i per ell mateix!, detall rar en un col·lectiu de tendència caòtica. En definitiva, que ho tindran bastant fàcil per capbussar-se en el renaixement de la Barcelona que va emergir de les tenebres del franquisme.

Però no cal esperar cent anys. L’AFB exposa una selecció de cent de les seves imatges a Documentant cultura (fins al 18 de maig), un títol precís perquè aquest és el valor principal del seu fons: que testimonia tant el que va passar sota els focus mediàtics com tot allò que va transcórrer en actes de caire més tancat. Olivella era a tot arreu.

Diuen els comissaris de la mostra, Lluís Saura i Jordi Calafell, que Olivella, “un home inquiet i amb un gran afany per conèixer”, avui, malauradament, delicat de salut, en realitat va fer servir el mitjà fotogràfic per “viure la cultura”. La dèria li venia de jove, quan va fer les seves primeres fotografies d’esglésies romàniques, tot entroncant-se així en la genealogia centenària de fotògrafs catalans que van fer país registrant el patrimoni. En el seu cas, les seves imatges aviat van trobar un ús, per satisfer una botiga de postals.

A mitjan dels setanta, la càmera d’Olivella va sortir al carrer com hi van sortir les mogudes culturals de to festiu i reivindicatiu, com les que demanaven la reconversió del mercat del Born en un espai de creativitat. Eren, si es vol, quatre gats idealistes, però ell era allà, fotografiant-ho i vivint-ho com un més. I amb el mateix entusiasme que poc després fotografiaria i viuria les primeres manifestacions concebudes ja per al consum cultural massiu. El 1973, el va cridar el Palau de la Música Catalana i li va encomanar que fotografiés tots els concerts, tant els clàssics com els de jazz (del que n’és un gran aficionat), ja que, en aquells temps, l’edifici de Domènech i Montaner era la seu del festival internacional que organitzava el Hot Club.

A Olivella tampoc se li van escapar les estrelles mundials del rock que, per fi, van incloure Barcelona en les seves gires. I, en paral·lel, va atendre un altre encàrrec d’envergadura: la galeria Maeght, puntal de l’art contemporani, li va confiar durant 25 anys, a partir del 1975, que documentés tota la seva activitat, principalment les inauguracions de les exposicions, que, en aquells temps i a diferència dels actuals, eren tot un esdeveniment social i no ser-hi equivalia a no existir.

La relació d’Olivella amb l’escena artística va ser intensa. Un dia, era requerit pel Museu Picasso per fer seguiment de la visita d’Enrico Berlinguer i Santiago Carrillo, els secretaris generals dels partits comunistes d’Itàlia i l’Estat espanyol, i l’altre atenia els poderosos col·leccionistes de la burgesia barcelonina, d’un Godia a un Samaranch, que volien tenir tots els seus tresors ben retratats. I sempre trobava un moment per deixar constància gràfica de les entremaliadures de l’artista més radical, Jordi Benito. Ho vivia, “ho disfrutava”, reblen els comissaris.

I el cinema

Des del 1985, encara n’hi va afegir un altre, d’interès, que el va engrescar de valent: el cinema, assumint la responsabilitat del foto fixa. Vicente Aranda, Gonzalo Herralde i, sobretot, Bigas Luna en la seva trilogia ibèrica el van voler tenir al costat perquè els subministrés les imatges més suggestives per fer publicitat de les seves pel·lícules.

Tot i que les fotografies més entranyables són les que va fer per matar el temps en els descansos dels rodatges, amb aquell nervi creatiu que també treia quan li ho demanava el cos (i que dona per a altres exposicions). Que això també és documentar cultura, i a més sense condicionants.