“La vida, en ella mateixa, no és prosaica ni poètica”

Q

Crec que el dietarisme és un gènere particularment adequat per incardinar-se en un context social i temporal concret, perquè la matèria principal de què està fet és precisament l’experiència quotidiana, individual i col·lectiva.

Quan escric un llibre procuro sempre centrar-me en aquell treball i fer servir la tècnica específica que em sembla que requereix. Presa la meva obra en el seu conjunt, potser sí que tots els llibres es complementen entre ells d’alguna manera i se’n poden extreure algunes impressions o conclusions globals.

Fins on m’arriba la memòria, sempre he tingut una tendència a expressar-me a través de l’escriptura, però els meus primers intents poètics sorgeixen amb l’adolescència. La decisió de situar la creació literària en el centre de la meva vida la vaig prendre durant el servei militar, que em va tocar fer a Andalusia.

S’ha dit –i jo hi estic molt d’acord– que, en art, la mirada és prèvia a la creació. Tenir una mirada personal sobre la realitat i saber-la plasmar de manera que resulti suggestiva per al receptor són requisits indispensables, encara que no els únics.

Frontisses és una síntesi de la meva vida al llarg de tres mesos i, per tant, conté una mica de tot: hi ha funerals i celebracions d’aniversari, lectures i concerts, sopars amb amics, reflexions íntimes i preocupacions polítiques... La vida, en ella mateixa, no és prosaica ni poètica; tot està en funció de com la vivim.

Sí, crec que és força rica atenent la gran diversitat de propostes que sorgeixen contínuament, som una societat molt creativa. Ara bé, dins de l’àmbit cultural també hi ha aspectes que grinyolen: la difusió dels creadors emergents, la formació artística en els plans d’estudis o determinades polítiques institucionals, per posar només tres exemples.

Acotar el temps d’escriptura d’un dietari t’ofereix una sèrie de possibilitats i alhora comporta unes certes limitacions, però jo sempre em vaig plantejar el projecte així. I he de dir que la primavera, amb l’arribada del bon temps i de la claror, és la meva època preferida de l’any.

No, descriure i opinar són actes diferents, però és cert que en tota descripció hi ha subjacent el pensament de l’autor. La descripció absolutament objectiva no existeix, és una quimera.

Tots els grans escriptors deixen alguna espurna en les generacions posteriors, però Pavese era un home torturat, i jo no em sento així. Posat a dir noms, em reconec més en el registre de Josep Pla, de Marià Manent o, per dir algú de la meva generació, d’Enric Sòria.

Jo no m’he dedicat mai a l’ensenyament d’una manera exclusiva, però al llarg dels anys he tingut diverses experiències docents. Impartir cursos en una escola d’escriptura és agraït perquè l’alumnat és format per gent molt motivada, i és enriquidor perquè t’obliga a greixar els coneixements que tens i a ampliar-los.

Per començar, que faci aquell exercici que recomanava Rilke: preguntar-se si realment té necessitat d’escriure. Si la resposta és afirmativa, que llegeixi molt i variat. Que sigui autocrític i no confongui mai una expansió emocional amb un objecte artístic. I, per descomptat, que visqui tant com pugui.

Dins de la varietat de materials que formen el text, em va venir de gust incloure-hi també alguns apunts sobre l’escriptura de poesia, i vaig anotar el moment de creació d’algun dels poemes del llibre en què he treballat aquests darrers mesos. D’una manera o d’una altra, la poesia sempre la tinc a prop.

Potser músic, o director de teatre, que són facetes que també he tocat d’una manera tangencial. En qualsevol cas, algun ofici que em permetés expressar-me a través d’un llenguatge artístic.