Moltes de les nits més esbojarrades de fa vint anys serien inexplicables sense Azucarillo Kings, un grup que va causar furor en els clubs d’una Barcelona que ja no existeix abans de protagonitzar, amb artistes amb intencions igualment profanadores com Fundación Tony Manero i El Chaval de la Peca, algunes de les festes majors més celebrades d’aquells anys. Tal com no deu haver oblidat una determinada generació, Girls & boys de Blur era, passada per la patxanga d’Azucarillo Kings, Ponte gamba en Lloret de Mar; Smoke on the water de Deep Purple, Humo en el water, i Where is my mind? dels Pixies, ¿Me lo dices o me lo cuentas?. “El nostre nivell d’anglès era el mitjà de la nostra generació: zero”, reconeixia ahir Carles Mestre, tot recordant amb el seu col·lega Ramon Faura els poc més de tres anys que va durar la història. “Aleshores hi havia una escena musical superafectada”, esgrimeix Mestre com a justificació per al naixement, “estant de festa en un after i de manera improvisada”, d’Azucarillo Kings. “Els grups de l’època cantaven en anglès, vestien de carrer i semblava que, a la vida, hi haguessin vingut a patir.” Ramon Faura, futur Le Petit Ramon, en canvi, en el primer bolo, va dedicar-se “a tocar el tamboret” i, no gaire més tard, apareixia a l’escenari disfressat de Romário de Souza Faria, símbol del Barça –i, com ells, de la vida nocturna barcelonina– d’aquells temps. “Vam començar fent l’idiota, la qual cosa era necessària, ja que aquella frescor era impossible de preparar”, diu Faura.

Els seus actes de terrorisme en forma de versions, no cal dir-ho, van tenir el beneplàcit del públic, però no tothom els va riure les bromes. “Les versions, almenys la majoria, les fèiem amb tot el respecte del món, però els Pixies, per exemple, eren de les coses més sagrades de l’època”, recorda Faura. “Hi havia qui, dins el rotllo autèntic de l’indie, ens criticava, però crec que se’ls escapava el doble sentit de tot plegat, l’essència punk...” Un integrant de The Breeders, després de veure’ls en directe, els va donar permís per convertir Cannonball en Agua, pastis y Argamboys, però a Barón Rojo, grup totèmic del heavy espanyol, no els va provocar cap somriure que un grup descarat de Barcelona volgués convertir els versos de Mi rollo es el rock en Mi rollo es el house. “N’érem fans de debò”, diuen, a l’uníson, Mestre i Faura. “I la versió, mira que era guapa! Però no els va agradar i no ens van donar el permís”, es resigna Mestre. “Va servir, almenys, perquè s’adonessin que, aquella cançó, no la tenien registrada!”

El “cansament” va posar punt i seguit a la història d’Azucarillo Kings. “Mai vam deixar de passar-nos-ho bé, però no és el mateix tocar a Sidecar davant la colla i, després, anar-nos-en tots de festa que haver de tornar de Manlleu en furgoneta a les tres de la matinada”, recorda Faura.

La banda mai no ha perdut el contacte (“En Ramon i jo, de fet, portem els nens a la mateixa escola”, assenyala Mestre) i quan, fa uns mesos, van retrobar-se (en aquest cas, un restaurant xinès en lloc d’un after), el retorn d’Azucarillo Kings va ser un fet. A l’octubre van tocar plegats, per primer cop des del 2001, a Sidecar i, avui, amb “la idea”, ja, de fer “coses noves”, actuen al Sarau 08911 en el marc de la segona edició de l’entusiasta i cuidat Telefèric Fest. “Hi ha gent que és la repera”, etziba Faura tanmateix. “Fa anys, mentre actuava com a Petit Ramon, que em diuen com n’érem, de bons els Azucarillo, i ara que, finalment, hem tornat amb els Azucarillo, sento dir-me com n’era, de bo Le Petit Ramon!”