Vaig sortir per tornar cap a Vilanova després d’una llarga sessió al Vida, última jornada de la sisena edició. Duia al cap la cançó One step beyond (Un pas més enllà), himne generacional ska que ja té més de quaranta anys i amb què els Madness –caps de cartell del Vida 2019– van obrir la seva actuació a la mitjanit de dissabte. La tarda, però, havia estat llarga i va passar de tot, des d’una xafogor insuportable fins i tot als arcàdics jardins de la Masia d’en Cabanyes, a un parell de ruixats que van deixar aquest cronista xop.

Volia anar al Vida de tarda, al familiar, al que incorpora la ciutat a les seves activitats. Val molt la pena perquè et pots trobar un pàrquing improvisat de cotxets de criatures petites, dones que donen el pit a nadons amb protectors acústics a les orelles, conta contes infantils i un racó on participen els nois de les escoles de música de la comarca. Vilanova és una localitat que té la cultura popular com a prioritària i deu ser la que té més festivals musicals després de Barcelona. Són així: de cantar i ballar passi el que passi. Per aquest motiu, el Vida ha arrelat tant a la vila. Gràcies també a la valenta actitud de Xavi Carbonell. Aquest any han tingut 32.500 assistents. El cartell és cada any una festa per a les descobertes. Després de les figures més alternatives de divendres, dissabte van entrar històrics i continuadors dels anys punk i de la new wave. Em va agradar molt el quartet liderat pel jove Gus Dapperton, de Nova York, amb 21 anys. Afina mentre ofereixen melodies ballables que recorden la new wave més intensiva que va acabar amb el nihilisme punk per obrir la resposta a àmbits més hedonistes. No em va convèncer tant Nacho Vegas, amb les seves lletres autoreferencials i la veu monòtona, que quedava massa avorrida per a uns escenaris tan poderosos. En fi, ens rescatarien els Charlatans, so Manchester eclèctic i ideal per obrir pas als Madness, amb unes taules que fan que sonin molt millor que als anys setanta quan eren uns punkarres delerosos d’un triomf que als vuitanta els convertirien en la banda britànica amb més èxits de la dècada. L’esmentada One step beyond va ser una declaració d’intencions per a un concert de molta força entre la veu portentosa de Suggs i les cadències i solos dels instruments de vent, sobretot del saxo tan característic de les seves cançons. Els milers de persones que hi assistien tenien a tocar una llegenda de l’ska, amb tot el que va representar en una època idolatrada. Suggs va proferir les seves bogeries marca de la casa: “Fa més de quaranta anys que existim, alguns millor que altres, quan pensàvem que no duraríem ni una setmana.” O la profètica: “És un miracle que encara estiguem vius.” Vius i magistrals sense desentonar amb els jovencells amb qui compartien cartell.