Cultura

Mirador

Literatura i compromís

Cal destacar la denúncia implícita de les injustícies que fa Simó: el sotmetiment de la dona, les desigualtats, la crueltat, la procedència fosca de les grans fortunes...

La trajectòria literària d’Isabel-Clara Simó ha estat una de les més prolífiques de les nostres lletres. Ha conreat diversos gèneres i ha destacat, per damunt de tot, el seu gran compromís social i literari.

Si ens centrem en la inclusió de l’autora a la novel·la negra, és a dir, aquella que té per objectiu una crítica de l’entorn socio-polític, podem trobar-hi una important llista de títols. La seva aportació cal situar-la a la dècada dels noranta, quan a Catalunya ja hi havia precedents. A més dels pioners Rafael Tasis, Maria Aurèlia Capmany i Manuel de Pedrolo, als setanta va començar a haver-hi un cert ressò amb autors com Manuel Vázquez Montalbán i Jaume Fuster, que van engegar la màquina del gènere de crim a l’americana. Els vuitanta van ser els de la irrupció de les col·leccions i noves fornades d’autors: Maria-Antònia Oliver, Margarida Aritzeta, Andreu Martín, Ferran Torrent, Antoni Serra... Darrere d’això hi havia alguns elements comuns en el que anomenaríem l’“educació sentimental del grup”. En tots convergia una determinada devoció pel cinema clàssic nord-americà, pels autors de culte d’aquest corrent i, sobretot, l’interès de jugar amb la intriga aprofitant les circumstàncies que els envoltaven: reproduint-les, retratant-les amb ànim de denúncia.

És al bell mig d’aquest centre d’ebullició on cal situar la presència de l’obra negra de Simó. És a dir, en cert sentit va seguir una moda que venia condicionada per la demanda social d’aquesta mena d’escriptura. De fet, la seva aportació més frondosa es produeix durant aquells anys i consta de diversos títols que poden titllar-se de policíacs encara que n’hi ha hagut de posteriors i d’altres que hi flirtegen: entre els més destacats podem citar La veïna (1990), La Nati (1991), Una ombra fosca com un núvol de tempesta (1991), El Mas del diable (1992), La vida sense ell (2000) i La sarbatana (2019). Tots els títols es podrien ubicar, com a mínim per afinitats, en l’anomenat gènere negre. En gairebé tots sempre hi ha un delicte com a procediment habitual i s’obre la peripècia d’esbrinar les causes, el mòbil i l’autor de l’homicidi, elements que demanen la cooperació del lector. Sota el joc de les aparences (“res no és el que sembla”, màxima de la novel·la policíaca), Simó aprofita per construir les històries i ens descobreix les grans mentides amagades sota la imatge de la respectabilitat o bé com és de manipulable l’ésser humà quan viu en contacte amb el poder. En tots aquests títols s’oposen dues tendències: la de l’individu que defensa la seva dignitat o la de la seva integritat, enfront de la d’uns altres que des dels poders en funció d’uns interessos lucratius no dubten a treure’n profit. És a dir, mostra la contradicció entre allò que els personatges són davant de la societat i les seves misèries internes.

Un altre dels punts forts en la narrativa de Simó recau en la feminitat. Lluny de fer una valoració sobre el feminisme –en aquest sentit és interessant llegir novel·les com Júlia (1983) i És quan miro que hi veig clar (1979) com una de les fites en l’enfocament de la feminitat dins la literatura catalana contemporània– del seu discurs narratiu, ens interessa exposar com aporta una visió de les vivències femenines, que tenen una importància cabdal en el desenvolupament de les seves històries. La visió de la dona forta, amb capacitat per decidir, enfrontar-se a les circumstàncies, fins i tot per manipular o per assassinar, contrasta amb la de la dona sotmesa i resignada davant la figura del mascle. Més encara, hem de ser conscients que un territori com el de la novel·la negra, molt masculinitzat per la recepció de clàssics nord-americans, assoleix una nova dimensió amb l’arribada al gènere d’autores com Oliver, Aritzeta i Simó. Tot i el canvi, la importància de la dona com a personatge entra en allò que actualment s’entén com a paritat. És a dir, si fem un balanç sobre la presència femenina en el gènere ens adonem que fins a l’aparició d’aquestes autores no hi havia una presència constant de dones normals a les novel·les negres, on sovintejaven les meuques, periodistes o investigadores atractives, i prou.

Finalment, cal destacar la denúncia implícita de les injustícies, en què Simó té tendència a reflectir determinats temes que es manifesten com a motius literaris: el sotmetiment de la dona, les desigualtats, la crueltat, la procedència fosca de les grans fortunes, l’explotació humana, la legitimitat o no del delicte...

Hem perdut Isabel-Clara Simó, però ens resten els seus escrits, que cal rellegir per retre-li l’homenatge que es mereix i recordar-la sempre com una de les fites imprescindibles de la literatura catalana d’aquests darrers anys.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.