Llibres

Un tast de...

“Una forta abraçada”, de Sandro Rosell

Escorcoll i detenció

Una forta abraçada
Rosa dels Vents
Autor:
Sandro Rosell
Gènere:
Dietari
Pàgines:
304
Preu:
18,90 €
L’expresident del Barça explica la seva experiència a la presó.
L’expresident del Barça Sandro Rosell ha volgut deixar testimoni de les experiències, les reflexions, els pensaments, els somnis i els malsons que va tenir durant 645 dies i nits que va passar a la presó, i parlar de les persones, innocents o culpables, amb qui va compartir els gairebé dos pitjors anys de la seva vida i en qui es va recolzar per passar els moments de més feblesa personal. El títol del llibre descriu, simplement, allò que més anheles dins la presó quan et priven de llibertat. “No hi ha res que necessitis més que... una forta abraçada”, escriu Sandro Rosell.

Són les set del matí del dimarts 23 de maig de 2017. Estic fent spinning al gimnàs de casa, al barri de les Corts, a Barcelona. El gimnàs és al soterrani. Normalment no vaig al gimnàs tan d’hora, però el dia abans havíem arribat d’un viatge a la Xina de presentar al govern xinès un projecte de formació de futbol per a les escoles xineses, del qual ja havíem signat el preacord amb ells, i tenia una mica de jet lag i, per tant, m’havia llevat més d’hora de l’habitual.

De sobte, rebo un whatsapp d’un amic, que em pregunta si la notícia que surt en un diari digital és veritat. Li pregunto que quina notícia, i em respon que la Policia Nacional i la Guàrdia Civil estan escorcollant casa meva i les meves oficines per un presumpte cas de blanqueig de diners a escala internacional. Li dic si s’ha tornat boig, que moltes vegades la premsa menteix i que jo soc al gimnàs tranquil·lament a casa.

Començo a sentir sorolls a la porteria de casa i trec el cap pel vidre del gimnàs des d’on es pot veure el carrer. Sorpresa, veig desenes de càmeres de televisió i fotògrafs ocupant literalment el carrer. Començo a preocupar-me, però segueixo fent spinning.

Mentre pedalo, el soroll exterior va pujant. Decideixo parar i pujar amb l’ascensor cap a casa. La meva sorpresa és que tan bon punt s’obre la porta veig un munt de policies amb la típica armilla groga que porten quan van de paisà, i la Marta, la meva dona, està enmig d’ells. En veure’m la Marta li diu al que sembla el cap: “Ho veu, com el meu marit no s’ha fugat? Aquí el té.” Sembla que des de la nostra arribada a Barcelona de la Xina el dia abans ens havien fet un seguiment per controlar que no marxàvem enlloc i s’havien passat la nit davant de casa per comprovar que aquell matí hi seríem. Per això quan van pujar a casa i no m’hi van trobar es van tornar literalment bojos, fins que vaig aparèixer. De seguida penso que com pot ser que la premsa arribi abans que la policia a casa d’algú per fer el que sigui. Qui els ha avisat i amb quin interès?

Noto com el cap de la Guàrdia Civil es relaxa. M’explica que venen a fer un escorcoll autoritzat per la jutgessa de l’Audiència Nacional Carmen Lamela. Li pregunto de què es tracta, i em diu que és d’alguna cosa relacionada amb uns negocis que vaig fer fa onze anys al Brasil, amb una empresa que es deia Uptrend. Li pregunto que qui m’ha denunciat, i ell respon que creu que la fiscalia de l’Audiència Nacional d’ofici; no hi ha denúncia de cap particular. No entenc res.

Però de seguida dubto de mi mateix. Penso que potser he fet alguna cosa molt grossa, sense saber ben bé què. També els dic que poden començar l’escorcoll, però que vull avisar el meu advocat de capçalera. Truco al José Luis Martínez Maluquer, que ve al cap de mitja hora. Quan arriba em diu que hem de demanar l’assistència d’un advocat penalista. Li dic que truqui al Pau Molins, un conegut advocat penalista de Barcelona a qui conec bé, que es presenta a casa mitja hora més tard. Comencen a escorcollar tota la casa, des de la cuina fins a les nostres habitacions.

La nostra filla Maria ha de marxar perquè justament avui té un examen final de la universitat. Els policies no ho tenen clar perquè n’hi ha alguns que la volen retenir aquí, però finalment deixen que se’n vagi. Penso com li anirà l’examen amb tot aquest merder a casa.

Al cap d’una estona tres policies ens diuen que la Marta se’n va amb ells a la residència que tenim a l’Empordà, perquè també l’han d’escorcollar. Marxen.

Mentrestant, jo, conjuntament amb els advocats, ens quedem com a testimonis de l’escorcoll a casa amb la secretària judicial, que va prenent nota de tot el que s’emporten.

Un sobre sospitós

Se m’apropa un dels policies i em diu que hem de comprovar el contingut d’un armari junts, quan fins aleshores tot l’escorcoll l’han fet sense mi. No ho entenc, però li faig cas. El policia obre l’armari i va directament a un abric de la Marta i d’una de les butxaques en treu un sobre amb una inscripció que diu “RT” i “5K”. Li dic que aquest sobre no és meu, i ell em respon que aleshores deu ser de la meva dona. Li dic que no, que no és ni meu ni d’ella, que aquest matí aquest sobre no era allà. Intueixo que són diners en metàl·lic, i li explico que els diners en metàl·lic a casa els guardem en una petita caixa forta que tenim, que després li ensenyaré.

Una conspiració

De seguida el meu cervell es gira i dic als meus advocats que em fa la sensació que tot això és una conspiració, però de qui? I per què? No ho sé. Tots dos em miren com aquell que mira un boig. Des que he entrat a casa fins a aquest moment, durant prop de dues hores, he dubtat de mi, però ara ja no. El senyal del sobre de diners em fa canviar radicalment el pensament. En aquell moment el dubte que hauria pogut fer alguna cosa malament, sense ser-ne conscient, s’esvaeix del tot.

Mentrestant el cap crida el policia que ho escorcolla tot amb una càmera de televisió perquè faci una presa dels bitllets que hi ha dins del sobre. Els bitllets estan estesos sobre la taula d’un petit despatx que tenim a l’habitació i el cap indica a la secretària judicial que anoti a la llista de l’escorcoll la “troballa”. Aleshores és quan m’emprenyo, i molt, i dic al cap que allò que estan fent és molt lleig. Li dic que el sobre no és meu, que intueixo que ell ho sap perfectament i que ho estan gravant tot per filtrar les imatges a la premsa, ja que quan ensenyes diners en metàl·lic en un escorcoll, la gent de seguida pensa que aquella persona investigada és un delinqüent. Estic convençut que amb aquesta gravació ja comencen l’operació de convertir-me en el dolent de la pel·lícula davant l’opinió pública.

Bitllets amb números correlatius

Quan m’encaro al cap i li torno a dir que el que estan fent és molt lleig, m’adono que tots els bitllets –cinquanta bitllets de 100 euros, és a dir, 5.000 euros, o els “5K” manuscrits al sobre– són nous i correlatius en el número de sèrie. Aleshores faig veure al policia el detall dels números correlatius mentre li comento que qui hagi posat aquells diners allà és molt burro. L’hi dic literalment i explícitament, entenent que no es pot molestar, perquè se suposa que no ha estat ell. Demano al meu advocat que els gravi amb el seu telèfon, ja que jo en aquell moment no tenia el meu iPhone perquè ja me l’havien confiscat, i que gravi sobretot els números de sèrie. Explico al policia que ho gravem per quan sigui el moment fer un seguiment de la sèrie des de la Casa de la Moneda y Timbre al banc que hagi anat a parar, i després potser podríem identificar qui va retirar aquells diners per finestreta. Si ara per treure 2.000 euros del teu compte corrent et pregunten fins i tot la marca de calçotets que portes, segur que podríem saber qui va retirar els 5.000 euros.

El fet que fóssim nosaltres els que gravéssim els bitllets va fer molt efecte en el policia, perquè va passar d’estar molt tranquil amb les meves queixes anteriors a posar-se molt nerviós, a suar –encara que feia força calor, no era tan intensa per suar–, i el més curiós de tot, va demanar a la secretària judicial que tragués de les seves anotacions els diners “trobats”. Ho va justificar dient que jo era un empresari conegut i que era normal i legal que tingués 5.000 euros en metàl·lic a casa.

Aleshores va passar una escena del tot kafkiana: el policia que havia trobat els diners va començar a indicar a la secretària judicial que no calia anotar a l’escorcoll els diners que poc abans havia demanat d’incloure a l’acta i, contràriament, jo anava demanant que quedés ben escrit que declarava que no eren meus ni de la meva dona, i que hi llistessin tots els bitllets, amb els números de sèrie. Al final, després de la intervenció dels meus advocats, la secretària judicial va deixar constància de tot plegat, com nosaltres reclamàvem. Imagino que algú dels que eren allà, de la Policia Nacional, la Guardià Civil o funcionaris del jutjat, enmig de la confusió, havia posat el sobre dins l’armari just abans de l’escorcoll.

No havia esmorzat i tenia molta gana. Li demano a la Lourdes, una senyora d’Equador que fa vint anys que treballa amb nosaltres i que considerem un membre més de la família, que em prepari un entrepà. En aquell moment penso que tots aquells policies estan fent el que estan fent ordenats per algú, i per tant no són culpables directes de la suposada conspiració. Per això ofereixo a tots els policies, homes i dones, si em volen acompanyar a menjar alguna cosa. Ja feia unes tres o quatre hores que havia començat el xou. Uns quants policies s’hi van apuntar i la Lourdes ens va preparar uns quants entrepans de pernil dolç.

Més escorcolls

Poc després l’escorcoll continua a les oficines de les meves empreses, que estan situades al mateix edifici de la casa familiar, a les plantes inferiors. L’autorització judicial era per escorcollar- ho tot: la meva vida privada, la casa i les meves empreses, les de la meva família i les que havien sigut meves. A les oficines hi ha el Juan Carlos Páramo, la persona que durant els últims anys m’ha fet de mà dreta i esquerra administrant els meus negocis. Ens saludem i li dic que no estic entenent res del que està passant. Després d’un altre escorcoll a fons i de la confiscació de molts arxius i de tots els ordinadors de l’empresa, el cap m’informa oficialment que estic detingut per la policia les properes setanta-dues hores.

De seguida que els escorcolls del nostre edifici del carrer Déu i Mata acaben, sortim en un cotxe policial cap a les oficines de FAR, una empresa patrimonial familiar dels meus pares i els quatre germans, situada al barri de Sarrià. En sortir, el cap em diu que com que creu que no fugiré, no em posarà les manilles. Les manilles?, penso jo, per què m’ha de posar manilles? No he matat ningú. Em fa la sensació que les manilles són per a la policia com una pilota en un partit de futbol. Entrem al cotxe, davant de desenes, potser més de cent, periodistes, fotògrafs i càmeres de televisió que fan guàrdia des que algú “secretament” els ha avisat que aquest matí hi hauria moguda en un carrer del barri de les Corts.

A FAR ens espera la meva germana petita, la Laura, amb un policia que fa una estona ha anat a buscar-la i que, en aquell moment, és dins de les oficines per comprovar que no crema, destrueix, elimina o es menja algun document interessant per a la investigació. Curiosament, la meva germana també ha fet anar a comprar al Foix de Sarrià uns croissants per si algú té gana. Penso que això del menjar i compartir-lo amb qui sigui, fins i tot la policia, és l’herència de la meva mare Los, que sempre té el rebost i la nevera plens per a la família i els amics que puguin aparèixer inesperadament.

Al cap d’una hora, no han trobat res de res que pugui ser interessant per a ells. D’allí anem cap a l’antiga seu de BSM, una empresa de màrqueting esportiu que va ser meva, que en aquest moment és una empresa liquidada. Fa sis anys la vaig vendre al meu bon amic Shahe Ohannessian, amb qui vaig estudiar la carrera d’Esade. Un gran amic, d’origen armeni, extraordinària persona. Alguns periodistes encara ens segueixen. Al Shahe també l’han detingut aquell matí, a casa de la seva parella, l’Esther, i ens trobem en el quart escorcoll del dia. Tampoc hi troben res d’interessant.

Ja són les cinc de la tarda. Amb dos cotxes de la policia, un amb el Shahe i l’altre amb mi, anem fins a la seu d’uns trasters que el Shahe havia contractat per guardar tota la informació i els arxius de BSM, fins a la seva liquidació, tal com diu la llei, que t’obliga a guardar-los durant els quatre o cinc anys posteriors al tancament de l’empresa.

Allà, la policia, quan veu aquella gran quantitat de papers, ho confisca tot, però no s’emporta res, perquè tot està molt ben endreçat i organitzat i, si els cal, els serà fàcil trobar qualsevol document. Sí que s’emporten uns ordinadors nous tancats en caixes, per estrenar, cosa que no acabem d’entendre perquè si són nous no contenen cap tipus d’informació.

Sandro Rosell

Sandro Rosell (Barcelona, 1964) és llicenciat en ciències empresarials i MBA per Esade. Ha dedicat gran part de la seva carrera professional al món de l’esport. L’any 2010 va ser escollit president del Barça, el més votat de la història. El 2014 va reprendre la seva activitat professional, amb el parèntesi dels gairebé dos anys que va estar injustament tancat en presó preventiva, des del 2017 fins al 2019.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.