Llibres

Un joc molt seriós

Pablo Martín Sánchez tanca amb ‘Diario de un viejo cabezota (Reus, 2066)’ la trilogia basada en l’autoficció que va iniciar el 2012

“La literatura és la meva vida, però jo la vida l’entenc amb humor”, afirma Pablo Martín

Pablo Martín Sánchez (Reus, 1977) té una mirada que, de tan neta, és cristal·lina; un somriure insinuat dominant tothora la seva expressió; una conversa fluïda (si obviem els lapsus de memòria) i un tarannà distès, senzill, proper. El més important, però, és que és un molt bon novel·lista.

Presenta la novel·la Diario de un viejo cabezota (Reus, 2066), publicada per Acantilado, que també va publicar els dos llibres anteriors de Martín, El anarquista que se llamaba como yo (2012) i Tuyo es el mañana (2014). Tots tres títols formen una trilogia amb què Martín juga amb una autoficció radicalment allunyada de l’autocomplaença. No es mira el melic i magnifica el que hi troba, aconsegueix que el lector busqui el melic de l’existència i es plantegi tot de temes arrossegat per una trama ajustada. A tots tres llibres (el primer ambientat entre finals del XIX i principis del XX, el segon el 1977 i el tercer en el futur) ell és més o menys protagonista. En la novel·la present ho és molt, perquè un Pablo de 89 anys escriu un diari entre el 24 de juny i el 30 de setembre del 2066. I és el que llegim.

“A les tres novel·les jugo saltant la frontera entre la realitat i la ficció, que és el que les uneix. En algunes hi ha més realitat i en altres més ficció. En aquesta última hi ha dos blocs, el que explica el protagonista anterior al 2019 i el que ha passat després, que, naturalment, no pot ser altra cosa que ficció”, comenta Martín. “A banda, hi ha un constrenyiment en l’espai; a la primera hi havia molts escenaris internacionals, en la segona veiem la Transició bàsicament des de Catalunya i en aquesta tot passa dins del centre psiquiàtric Pere Mata de Reus”, afegeix.

Defineix la trilogia com a “biografia mínima”. Que ningú pensi en Karl Ove Knausgard, sisplau. Martín no s’autoflagela ni exposa la intimitat del seu entorn. “La literatura és la meva vida, però jo la vida l’entenc amb humor; per això la meva filiació per la patafísica, per l’Oulipo, que són corrents literaris que sempre han tingut la part lúdica molt present, però des del respecte i la qualitat”, assegura. Martín és el 41è membre d’Oulipo des que el 1960 van crear el grup Raymond Queneau i François Le Lionnais. Sorprenent.

Martín divideix el seu temps a terços entre escriptor, traductor i professor. Té dos doctorats i es va formar com a actor a l’Institut del Teatre.

“M’ho passo molt bé escrivint i en aquesta obra més perquè em ric de mi mateix i m’hi exposo; si cal jugar, ho faig a fons”, confessa. “És un equilibri entre prendre’m seriosament l’escriptura però entendre-la com un joc. Per mi, escriure és un joc molt seriós”, conclou.

Diario de un viejo cabezota el va començar el 2017, aprofitant una beca a França. “Vaig dedicar aquell estiu a llegir distopies, dietaris d’altres i informacions sobre Reus.” Quan ja tenia tot el material, el va ordenar en un mural, fitxes, plànols..., abans d’anar-se’n a una estada a Suïssa. “Em vaig tancar en una cabana davant del llac Léman, del 24 de juny al 30 de setembre, per escriure el diari del Pablo en temps real, amb tot el material que m’havia estat preparant al llarg d’un any; després el vaig retocar, però poc, perquè volia mantenir la frescor.”

Cal destacar que no deixa de ser el diari d’un escriptor que, tot i que fa molts anys que va abandonar la creació, manté un bon pols narratiu i un extens bagatge referencial.

“Hi ha tres motius que poden dur a una situació postapocalíptica: un cataclisme com el provocat per un meteorit, un conflicte polític i un origen pandèmic.” En el seu cas, és el segon, després de la Tercera Guerra Mundial.

Martín destaca la importància de la cita inicial de Lionel Shriver: “Les trames ambientades en el futur toquen temes que espanten en el present. No parlen del futur.”

Els referents de tota una vida

“M’agrada jugar amb els gèneres i les dobles lectures”, explica Martín, per això l’ambient de la novel·la pot recordar episodis de The Walking Dead o films com Freaks i Acción mutante, perquè els protagonistes, que viuen sense electricitat i per força en un món analògic, són mutilats o vells enfrontats a una mena de fi del món i envoltats de l’arquitectura modernista de Domènech i Montaner. Els centenars de referents i reflexions de tot calibre que Martín hi aboca –amb l’afegit de tenir 46 anys d’història per inventar-se– aporten una textura narrativa que se suma als molts atractius de l’obra. De Plató a Estopa, de Reyes Estévez a Schopenhauer, del Frigodedo a les mascotes robot, de Neil Harbisson a com passar el singlot, d’Adorno a la noia que busca Jack’s, de Ferrater a La Cucaracha.

El 2066 hi ha hagut tres referèndums d’independència de Catalunya, el Barça té nou Champions i la península Ibèrica se la queden els nord-americans de base militar. Només un grup de tossuts es resisteix a marxar de Reus.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia