Per què, Odisseu?

Energia per tots els racons. La versió de L'Odissea, d'Homer, descarrega adrenalina, mirades, violència, festa, música i entusiasme pel llarg i ample de l'escenari. L'adaptació no busca cap paral·lelisme amb el viatge dels refugiats i els immigrants del segle XXI. El viatge d'aquest Odisseu és de victòria (torna després de la seva estratagema a Troia que els declararà vencedors) i no d'incertesa (com els que pretén visibilitzar el cicle Joc de Miralls, a la Sala Beckett). Les notícies arribaran molt abans que la tropa d'Ítaca que es va encallant, illa a illa. Senten que poden amb tot. El seu error és la supèrbia i això els farà viure en l'horror durant una dècada. L'adaptació basa en el cos actoral (i una notable presència musical en directe) cada epopeia: Polifem; els vents; les onades del mar... es mouen impulsats pels actors. Oriol Pla és un narrador neutre, que ajuda a plantejar cada escena. L'actor es queda a mig camí del realisme humà d'aquell Ragazzo (Premi de la Crítica a la Revelació 2015) i de l'exhibicionisme de Guillotina (Grec, 2014).

La trama d'Ulisses acabarà a Ítaca, finalment, on culminarà la seva ira i trobarà, finalment, un instant de pau fugint de tot allò que l'encimbellava. Però, i aquest és el problema de la proposta, mai es qüestiona perquè Odisseu actua amb aquesta voracitat. Tampoc és clara quina raó s'activa per traslladar una escena mítica, que aspira a reptar els déus més que a respondre les contradiccions humanes (si del que es vol parlar és de la misèria i de l'oblit dels deures d'amfitrió d'Europa).