Zerafina, heroïna d'una obra que només distreu

Avui, poc se sap de quan Mercè Rodoreda va escriure aquesta obra. Les primeres referències daten d'una correspondència de 1973, quan ella i l'editor Joan Sales planejaven publicar-les. En aquella època encara no estava conclosa, segons insinua l'autora, que no arriba ni a citar el títol. L'estrena, el 1993 al Centre Dramàtic de la Generalitat, amb la participació de Rosa Novell (Florentina), Rosa Renom (Zerafina) i la direcció de Mario Gas ja va ser rebuda fredament per la crítica. I és que la gran novel·lista de personatges profunds com Aloma o la Colometa de La plaça del Diamant presentava un teatre sense gaire brou, amb les flors de fons i una capacitat per retratar escenes burgeses femenines, això sí. Rodoreda no va tenir ocasió de foguejar els seus títols teatrals i adonar-se de la falta de densitat. Potser per això Belbel va proposar adaptacions (durant la seva direcció artística) a Toni Casares, La plaça del diamant (2006), i Dagoll Dagom Aloma (2008), i va rebutjar la proposta de Ricard Salvat de rescatar Un dia (escrita el 1959 i que uns anys més tard ella transformaria en la novel·la Mirall trencat), que finalment representaria el 2008 al Borràs, amb Rosa Novell de còmplice.. La proposta de Belbel agradarà als que van aplaudir aquell Dissabte, diumenge, dilluns (2004) d'Eduardo de Filippo.

Belbel signa una proposta distreta, còmica, amb un conflicte trivial. Si la protagonista del títol és Florentina, a la Sala Gran acaba brillant per sobre de tots Zerafina (una troballa, certament, Elisabet Casanovas, de la factoria de Merlí). Brillen amb la sornegueria particular Teresa Urroz, Margarida Minguillón i Carme Callol amb uns cuplets festius i ben posats. Fa tres anys, es va poder veure una intensa peça de Lorca: Doña Rosita la soltera, dirigida per Joan Ollé a la Sala Gran. També hi havia un conflicte d'amors no correspostos. I la fredor es representava amb unes flors d'un hivernacle que anava esllanguint-se. Al final, també la sortida era cap a un fons immens, que donava una profunditat gairebé tètrica a una vida desaprofitada i, ara, desvalguda. Aquest Lorca va impactar i va sorprendre amb les seves necessàries dosis de comicitat però amb una fredor a escena excel·lent.Belbel vol donar un efecte màgic amb el jardí. Però s'equivoca de data perquè hi posa unes hortènsies esclatants que no s'adiuen al braser del saló, Rodoreda planteja l'escena en l'hivern; és la maduresa dels protagonistes. En la proposta de 1993, el jardí s'intuïa gebrat, amb un fons pintat per l'artista Antoni Taulé. En el tercer acte del desenllaç, Florentina (Mercè Sampietro) té la contradicció de saber si el seu Homer (Toni Sevilla) la voldrà com a marit, després d'anys de trobades furtives. No gosa ni plantejar-li-ho: no pot demostrar l'heroïcitat de decidir. Resol, en canvi, Zerafina: augura una vida sense dependre de cap home.