La llei del cinema té raons

La llei del cinema que impulsa el Departament de Cultura que dirigeix el conseller Tresserras ha estat elaborada amb tal grau de seny i sentit comú que el tancament de sales que un sector de la patronal va protagonitzar ahir ha transmès molta més sensació de pressió i xantatge al govern en contra del català que no pas de veritable preocupació per aquesta apocalíptica davallada d'espectadors que auguren els apologetes de la catàstrofe cinematogràfica cada cop que el català mira de treure el cap per la pantalla. Hi ha molts motius per estar a favor d'aquesta llei. En diré tres. Primer, perquè defensa l'interès del consumidor contra els monopolis. Els monopolis tendeixen a restringir l'oferta per multiplicar els beneficis d'uns pocs en contra de la possibilitat d'elecció del conjunt de la ciutadania en tant que consumidors. Segon, perquè la igualtat del català i el castellà al cinema és un dret democràtic, una expressió de la realitat d'aquest país fins ara amagada i tergiversada sobre la base de la conculcació dels drets lingüístics dels catalanoparlants. I tercer, perquè el cinema no es morirà, com a indústria cultural, perquè augmenti el nombre de pel·lícules en català. El cinema s'està morint en castellà. I la llei preveu mesures i ajudes per a la reconversió d'un sector que cal revitalitzar.