Cultura

poesia

Josep Santesmases i Ollé

La simplicitat de la complexitat

Quan caminem en solitari amb l’ànim de contemplar, de relacionar-nos reflexivament amb els paisatges naturals o agraris, amb la geografia dels llocs que ens envolten, ens sorgeixen pensaments o records encadenats l’un amb l’altre. El nostre cervell durant el trajecte gairebé toca tots els temes, viatgem per l’entorn del visible i endins i enfora de nosaltres mateixos. Si un fotògraf fa aquest camí amb l’afany d’obtenir imatges, es recrearà de moltes maneres a partir del que observarà i de la seva capacitat creativa. L’amplitud del paisatge o la detinguda atenció a formes minúscules, el que sigui. Però no podrà anar més enllà, no podrà recollir pensaments o records que revenen llocs o circumstàncies allunyades en el temps i en l’espai. Necessitem la literatura per poder-hi aprofundir. No sempre, però, l’autor tindrà com a objectiu –o capacitat– entrar en la complexitat que lliga les mirades a la geografia, els records i una disparitat de pensaments que s’entremesclen.

Penso que això és el que ha aconseguit Jordi Llavina en el llarg poema Ermita, de 1.400 octosíl·labs que trobem tots seguits, d’una tirada. El camí a l’ermita de Sant Pere del Puig de la Selva del Camp es converteix en un univers personal, íntim, on afloren els records circumscrits al lloc, l’ermita, però on també la memòria es desboca impulsivament o volguda cap a molts altres àmbits personals. La descripció de les coses visualitzades i els records generen contínuament a Llavina reflexions aprofundides que parteixen de la simplicitat de l’observació minuciosa, de l’evocació del temps viscut, de l’enyor de persones estimades o de les grans preguntes de la vida. Un entrelligat difícil de construir literàriament i en vers que ens mostra l’amplitud de la dimensió humana de l’autor. Un repte complex que es desgrana amb una gran naturalitat com si entréssim suaument dins de les seves estances més íntimes i secretes.

Univers humà lligat a un trajecte

Potser el més difícil és construir la simplicitat de la complexitat, fer aparèixer de manera senzilla l’univers humà, lligat al trajecte d’un camí que condueix a un lloc concret, lloc de records juvenils vinculats a les estades que l’autor feu al poble natal de la seva mare. La naturalitat no amaga les pretensions literàries: “I ara voldria deixar escrita / alguna cosa sobre l’aigua, / alguna cosa més que encara / no s’hagi compost mai, ni dit”. I amb aquest objectiu encadena gairebé un parell de centenars de versos, fent camí en ple mes de juliol sota un sol de justícia. Llavina ens obre les portes de la seva aspiració literària: “Jo sempre he escrit per curar el tall / que ens fa saber que no som res”. I a partir d’aquí podem trobar gairebé de tot, el que correspon al seu univers personal i a les preguntes que sorgeixen de la contemplació, tot rememorant o de les constatacions més diverses. Com quan després d’explicar una experiència adolescent afirma: “D’ençà d’aquella edat, em sé / poma de cove que té un cop”.

Hi ha un moment que la poètica esclata dins de l’enyor de la filla que viu lluny. La filla que de petita detectava la lluna fàcilment: “l’enyora tot buscant la forma / sagrada del lacre en l’altura / que m’ha de confirmar que el cel / és el mateix que ha de llegir / la noia a l’hora del capvespre / en un país tan lluny del nostre”.

No acabaríem de remarcar versos, segons l’hora i el moment del nostre estat emotiu. Llavina, proper a la cinquantena, mostra aquella maduresa que no s’espanta de tractar de temes poc freqüents perquè poden semblar allunyats de les consuetuds d’ara. És quan recordant l’estat ruïnós de l’ermita es demana si aleshores hi havia un Crist desemparat, que encadena una llarga reflexió al final de la qual es pregunta: “Potser creuré, de nou, un dia?, / ¿he cregut mai?, ¿què vol dir creure?, / ho fa d’una semblant manera, / tothom qui creu? Creure i pensar, / s’arribaran a trobar mai?” És el gran valor de les preguntes que afloren contínuament.

Llavina, des d’un camí que el condueix cap a un lloc simbòlic, carregat de records, ens ofereix una obra que enllaça temes de tot ordre i condició. Amb aparences de textura senzilla ens obre la porta a la complexitat de la seva condició humana. En els seus versos configura la imatge d’un cervell que camina i que caminant res reté i res amaga. Un esclat poètic aprofundit que ens ofereix al capdavall del llibre: “Jo me’n desprenc: / els versos són la meva herència”.

Ermita
Jordi Llavina
Editorial: Meteora Barcelona, 2018 Pàgines: 104 Preu: 16 euros


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Eivissa a tres veus

barcelona

El Neu!, valor segur

Salt
Cristian Palomo
Historiador

“S’ha d’investigar a fons el nom de la Corona d’Aragó”

barcelona

L’home crispat surt a escena

girona

Mor Xavi Turull d’Ojos de Brujo

BARCELONA

El Liceu obre la seva base de dades dels últims 20 anys

barcelona

Dita, llegida i cantada

Girona

Bellako actua a Mas Marcó

santa cristina d’aro

L’animació de l’estudi Ghibli es veurà a Netflix

Barcelona