Cultura

Neus Ballús i Sergi López

Directora i actor

“Estem obligats a fer-nos preguntes”

“Les emocions que han sorgit durant el rodatge no són construïdes, són reals”

Sis anys després del seu debut amb La plaga, seleccionada a la Berlinale i gran triomfadora dels Gaudí, Neus Ballús torna als cinemes amb el seu primer film de ficció, El viatge de la Marta (Staff only). L’actriu debutant Elena Andrada interpreta la protagonista principal, Marta, una adolescent de 17 anys, i Sergi López és el seu pare en la ficció. Amb el fill petit, aterren al Senegal en un viatge iniciàtic ple de contrastos culturals i generacionals, i viuen una petita història que provoca grans preguntes i qüestiona moltes coses.

Ha dit que tot va començar amb un viatge el 2003...
Neus Ballús: Sí, allà va començar tot, i no ho sabíem. Era una època de molts viatges. El meu primer viatge va ser a Nicaragua sola amb només 18 anys; no sé com la meva mare m’hi va deixar anar. Et canvia la perspectiva del món i de quin lloc hi ocupes. T’adones que ets una privilegiada, que et pots moure sense visats estranys... Un dels viatges va ser al Senegal, i és on va resultar més complicat establir relacions personals amb la gent més normal, tot està molt marcat pel lloc que ocupes en la jerarquia. Vaig arribar al punt de dir que no hi tornaria mai més. Sis anys més tard, amb el Pau (Subirós, coguionista i productor) vam parlar que ell també va fer molts viatges així, iniciàtics, en aquella època, també va anar al Senegal, i ens interessava molt aquest context del turisme i el tipus de relació personal que s’hi estableix. Va ser llavors que ho vam convertir en un projecte, en lloc d’una incomoditat del passat.
I per a Sergi, quan va començar aquest projecte?
Sergi López: Jo no ho sabia, però sembla que tot va començar quan rodava amb Marc Recha Un dia perfecte per volar amb el Roc, el seu fill de vuit anys, i jo hi tenia un rol particular: no només feia d’actor amb personatge, també feia d’intermediari entre el director i el Roc. La Neus va venir a ajudar-nos, tenia aquest projecte de Staff only, i pensava que en una pel·lícula amb actors no professionals, en què la seva vivència personal suma en la història, li aniria bé tenir un actor professional que pogués fer d’intermediari amb els altres intèrprets i ajudar-los a actuar de manera natural.
Era, doncs, l’únic actor professional de tot el repartiment...
S.L.: Quan vaig estar a París estudiant teatre, un dia vaig fer tard i el mestre Lecoq, per renyar-me, em va dir: “Vostè serà tota la vida un amateur.” Alguna cosa d’això deuria veure’m la Neus...
Ho vau comentar amb el senyor Lecoq, un cop vist l’èxit que ha tingut a França?
S.L.: No ho vam comentar mai més, però la va encertar, perquè això em va molestar i em vaig plantejar coses. Jo defenso el concepte d’amateur en el teatre, hi ha una part de fer les coses per amor, perquè t’agraden. Però també és cert que si ets professional has d’arribar d’hora.
Neus, tenia aquesta intenció d’aprofitar aquest vessant ‘amateur’ de Sergi López, venint com ve del documental?
N.B.: No em plantejava el concepte d’amateur en el Sergi, però sí que la idea de la no professionalitat, la no experiència de la gent a priori m’agrada si hi ha curiositat, obertura, ganes de jugar, motivació... Això fa que durant el rodatge passin moltes coses. Els no-actors tenen quelcom fascinant que és que no es poden desprendre de qui són de veritat. Els actors professionals tampoc, però hi ha tècniques per apropar-se al personatge. Els no actors aporten a l’escena qui són tota l’estona, sense que els ho demanis, van molt més enllà del guió. En aquest sentit, el Sergi m’interessava perquè no és un intèrpret només, és algú capaç de crear en escena, si té la llibertat de fer-ho. La combinació d’ell amb els nens, sobretot, era molt interessant perquè no sabies exactament què passaria, estaven tots molt atents, molt vius, i les emocions que sorgeixen durant el rodatge no són construïdes, són reals.
És possible una relació d’amor o amistat sense interessos?
N.B.: Jo crec que sí, però és molt difícil. S.L.: Si acceptem la hipòtesi que no és possible, és important ser-ne conscients. Estem obligats a equivocar-nos, a contradir-nos, a encertar-la, a fer-nos preguntes, a agafar consciència d’aquesta jerarquia... És un bon principi per relacionar-nos.
Els vostres propis records us han ajudat per crear la relació entre Marta i el seu pare?
S.L.: Tornem al mateix: d’alguna manera m’han agafat presumptament perquè soc professional, però al final la Neus fa un tipus de cinema que no m’agafarà perquè faci accent andalús, tot i que ho faig molt bé, sinó perquè hi ha alguna cosa del que jo soc que aporto. Aquesta mirada de l’adolescent que et diu: “Papa, no en tens ni puta idea!” la conec, l’he viscuda.
Com a fill o com a pare?
S.L.: Com a fill encara ho visc ara! [Riu] Com a pare, algunes coses les he viscut.
Permeteu-me una pregunta política. Com veieu tot el que ha passat després de la sentència? Penseu que s’ha d’anar amb el lliri a la mà, malgrat tot?
S.L.: Ningú sap cap on va tot això, què passarà. Jo al final penso que la gent, el poble, té raó. Els esdeveniments ens sobrepassaran perquè hi ha la gent que pren decisions. Abans la gent jove eren els de la CUP, però ara en tenen trenta-i-tants, i hi ha nanos de 15, 18, 20 o 23 anys que han viscut l’1-O i s’han educat en una idea de democràcia que s’han cregut, i quan veuen un col·lega en presó preventiva per un tuit es posen les mans al cap i es pregunten què està passant en aquest país. El que està passant és molt gros. Només hi ha una resposta de repressió per part de l’Estat. Passaran coses segur. No veig com això pot desaparèixer d’un dia per l’altre. N.B.: Estic d’acord amb moltes coses que diu el Sergi. M’ha sobrepassat tant tot el que he vist... No soc gens de lectura ràpida. Potser al parlar tant de la Marta, de la pel·lícula, m’he posat en la pell dels nanos d’aquesta edat i hi ha un component que va més enllà d’allò polític, que és propi d’aquesta edat: posar-ho tot en qüestió. Hi ha la necessitat de rebel·lar-se contra quelcom que veuen que no és just. Per primera vegada tinc la sensació que això ha sobrepassat tothom. No tinc cap idea de cap on s’ha de seguir. Però cal mirar-se directament, buscar l’empatia, l’aproximació més humana, que és una habilitat que tenim i s’està utilitzant nul·lament en aquest tema. I quan veus la repressió que hi ha, cada vegada és més difícil d’utilitzar-la, hi ha un bloqueig total d’aquestes possibilitats de resolució més humanista. S.L.: Per empatitzar, el punt número u és que l’altre et reconegui com el seu interlocutor. És molt difícil si no et reconeixen com a ens amb qui pots estar en acord o desacord. I estem aquí, hi ha una enrabiada de dir que no i que no, que callis i prou. Trobo que és molt irresponsable aquesta posició, de jugar-se-la a tot o res, dir que no i que no, i l’única alternativa és que t’ajupis i siguis submís i que baixis els braços i les orelles. No penso que les universitàries i les joves d’aquest país tinguin ganes de convertir-se en submises.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Hermitage? Que se’l confitin a Madrid
L’APUNT

Hermitage? Que se’l confitin a Madrid

Una ànima recuperada

Barcelona
Víctor García de Gomar
DIRECTOR ARTÍSTIC DEL LICEU

“A l’òpera, li cal una revolució”

BARCELONA

La Macca en fa 20

Cassà de la Selva
TERESA ROSA AGUAYO
CREADORA TÈXTIL. LA GENERALITAT L’HA DISTINGIT AMB EL PREMI NACIONAL D’ARTESANIA 2019

“L’artesania és un concepte: treballar amb els materials i la gent propers”

barcelona
L’Iran i la dona, protagonistes

L’Iran i la dona, protagonistes

Girona

Entomòleg d’instants

Barcelona
Crítica
cinema

Un món enverinat

Dinou guardons

Barcelona