Cultura

La vida arrapada a l’escriptura

Ingrid Guardiola i Marta Segarra estiren els ‘Fils‘ d’una conversa epistolar sobre el món, el cos, la cura i l’anormalitat

El confinament posa en primer pla els temes sobre els quals ja raonaven en les primeres cartes

El llibre que ens explica millor com ha afectat la pandèmia les nostres vides ha acabat sent la correspondència entre dues dones que no tenien previst parlar-ne. De fet, ni tan sols es coneixien personalment, abans de decidir anar “en recerca i socors de l’altra” per mitjà d’un assaig que pren la forma d’una conversa epistolar començada mesos abans que hi hagués notícia de cap contagi. Ingrid Guardiola (Girona 1980), autora de L’ull i la navalla, i Marta Segarra (Barcelona, 1963), directora del Laboratori d’Estudis de Gènere i de la Sexualitat de París, es van escriure una carta, només una d’anada i tornada, per encàrrec d’una productora televisiva el setembre del 2019, però un cop enregistrat el programa, inclòs en una sèrie documental sobre el fet de ser dona avui, l’experiència els va semblar prou interessant per seguir estirant el fil d’aquell primer intercanvi, a veure què en sortia. No hi havia encara cap indici del que vindria, però el món es va esforçar a donar-los tema de conversa, perquè no van deixar de passar coses extraordinàries mentre s’escrivien: l’ictus que va patir la Marta a finals de desembre, les primeres notícies d’un virus a escala mundial a finals de gener, el dràstic confinament a casa a partir del març, la “mística de la gràfica” i la disciplina social instaurades des d’aquell moment. Era com si un terratrèmol les hagués sorprès mentre trastejaven a la cuina, per reprendre una imatge d’Ingrid Guardiola, que mig en broma, mig seriosament, distingirà entre una filosofia de sobretaula (masculina), basada en “l’afartament”, i una filosofia de cuina (femenina), que té en compte, enfront de l’“heroisme vertical”, la inclinació i la cura. “Tot passa sempre a la cuina”, dirà l’autora de L’ull i la navalla citant la cineasta Chantal Akerman, el lloc on habitar un solc, un plec, i enfonsar-s’hi.

Aquesta és la mena de pensament que descabdellen a Fils (Arcàdia), l’edició no ben bé premeditada d’aquelles cartes que van acabar sent la pausa d’enteniment enfront del terrabastall que les envoltava i per entre les quals aflora l’imprevist de la vida, el seu esbojarrament i tot, enmig de les obligacions que continuaven collant-les, la trampa del teletreball, la criança d’un fill de dos anys, la preocupació pels veïns que d’un dia a l’altre deixaven de sortir al balcó. Quan Ingrid Guardiola es disculpi amb la seva corresponsal per haver-li enviat una carta potser massa arrauxada, massa plena de “contingències” domèstiques, Marta Segarra li respondrà que només es pot escriure d’aquesta manera; una carta “assenyada”, diu, en les actuals circumstàncies resultaria fins i tot “obscena”. Aquests Fils, tal com anuncia el subtítol del llibre, són unes “cartes sobre el confinament, la vigilància i l’anormalitat”, en efecte, però no pas com una mera teorització, que en mans de segons quins autors seria tan sols una possibilitat de lluïment, més que de comprensió, sinó com un pensament acompanyat, que troba en la resposta de l’altra una faceta nova al propi raonament, mai una recriminació, per teixir un discurs d’hipòtesis, intuïcions i referències creuades que fan de la porositat la seva raó de ser. “Des del principi ens vam fer molta confiança”, explica Marta Segarra: “Mai ens ho vam plantejar com una competició, fins i tot en el bon sentit de posar-te a prova i millorar l’argument de l’altra. Al contrari, en lloc de rebatre, sempre hem obert la paraula rebuda, afegint-hi alguna cosa de la nostra.” Potser és perquè, essent de generacions diferents i obligades a recloure’s en espais del tot oposats (l’una, en un pis del dens barri de la Torrassa de l’Hospitalet, i l’altra, en una casa rural al Lluçanès), totes dues han fet present el lloc des d’on escriuen, tan important per a la teoria feminista, que desconfia de les preteses “universalitats”.

Una de les qualitats del llibre és que no exposa cap tesi dura, cap “concepte cuit”, per seguir amb la metàfora culinària, sinó que mostra les fluctuacions del raonament a mesura que els esdeveniments irrompen en les seves vides. El que troben més revelador, expliquen, és que el confinament no apareix fins ja avançada la correspondència i no comporta una modificació dels temes que ja abordaven, sinó que “els posa en primer pla”: el cos, la malaltia, la cura, els no-llocs dels refugiats, l’abjecció, el domini de les pantalles (“la bava cibernètica”, en diu Guardiola), la “vellesa òrfica”, l’hospitalitat, l’unheimlich de Schelling (allò que està destinat a romandre secret i surt a la llum). Molt al principi, introdueixen la figura de l’esguerrat i el tolit, aquell que no encaixa amb la normalitat instituïda, encarnat a partir del març en l’empestat potencial que ara és qualsevol (“tinc la sensació que ja estem tots malalts”, apunta Guardiola el tercer dia de confinament). La por de l’altre serà combatuda amb el tancament de fronteres per preservar la immunitat de la “Terra promesa” (“les infeccions sempre venen de fora”, hi afegeix Marta Segarra) i amb l’aparició dels policies civils, “gent que se sent molt segura exercint l’autoritarisme”, opina Ingrid Guardiola, per a qui la política ja no es distingeix d’“una sessió de coaching”, propagant instruccions i “eslògans morals inútils” mentre “la casa esdevé una ratera”.

Gràcies a les cartes que enfilen, podem fer memòries del desgavell dels primers dies, quan s’extraviaven els enviaments massius de mascaretes i arribaven estocs de testos defectuosos, cosa que fa exclamar a Ingrid Guardiola, fent seu el sarcasme de Joan Fuster, que “un desastre així no s’improvisa”. De fet, un dels temes que travessen el llibre és “la gran mascarada”, tal com l’enuncia Ingrid Guardiola respecte a la “nova normalitat”, que “ens converteix de nou en infants sense marge de llibertat a mans del pare Estat”. Amb un relat públic controlat des de l’èpica, l’assaig que emprenen aquestes dues pensadores (un enraonar que retorna el gènere als seus orígens) s’erigeix en una forma de consol contra la “teatralitat” dels gestos i “l’administració burocràtica dels afectes” amb un final, si no esperançador, com a mínim invitador. En el sistema postdisciplinari, Marta Segarra confia que “les diferències deixin de ser motiu per bastir murs immunitaris”, i Ingrid Guardiola sosté que el nou règim que en resulti “hauria de deixar de supeditar tota manifestació de vida al protocol”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.