Cultura

Crítiques

teatre

Comèdia a 3 bandes

Primera carambola d’aquest billar a tres comèdies de Nadal. Després d’aquell debut sorprenent amb Els veïns de dalt (que, precisament, s’acaba d’estrenar en versió cinematogràfica, Sentimental), Cesc Gay, ara, aborda una altra comèdia de sofà, fent barrila amb les ràbies que arrosseguen tres germans, des de la infància. Res que no sigui gaire diferent d’un sopar nadalenc, amb o sense cunyats, d’aquests dies. Un to que s’alinea prou amb el teatre costumista de Ramon Madaula, que també va esclatar amb èxit al Teatre Romea amb Adossats.

Pere Arquillué torna a la comèdia interpretant un actor que només el criden per fer càstings d’anuncis i que deu diners al germà gran però és honestament feliç amb la seva parella. Àgata Roca és la companya sentimental que coneix molt bé les manies dels germans però que hi té una paradoxal enveja perquè ella no gaudeix d’aquestes contínues petites traïcions. Marta Marco ensenya la seva versatilitat fent de dona que s’ha fet a si mateixa però que algunes convencions familiars l’han obligat a consentir una parella. Finalment, Lluís Villanueva interpreta el paper del guanyador familiar, quan deu tenir un notable buit en el seu món aparent d’èxit i riquesa.

53 diumenges

Infal·lible

Infal·lible. El joc que va escriure Jordi Galceran ara fa 17 anys continua molt ben engreixat. Sergi Belbel ha tornat a dirigir una nova producció (després que s’estrenés la del T6, sense acceptar cap canvi de rols, amb Jordi Boixaderas, Lluís Soler, Roser Batalla i Jordi Díaz). Ho fa amb una generació d’intèrprets nous. Són més joves. I, per tant, l’ànsia de voler triomfar laboralment és més ferotge. David Verdaguer, Marc Rodríguez, Mar Ulldemolins i Enric Cambray tornen a entrar en una mena de sala amb vistes i a passar la prova que ha de permetre saber qui serà el nou director comercial d’una multinacional del moble suec a Catalunya. La comèdia (agra) està servida en aquest segon rebot a la taula del billar.

Quin equip d’actors funciona millor? D’entrada cal advertir que els perfils dels dos repartiments són diferents. Probablement els personatges estan més ben perfilats ara. Són més coherents i menys de traç gros. Potser s’ha perdut un grau de volum sorollós en el riure, però continua sorprenent. L’espai ve a ser el mateix, però ara el presideix una llum que va canviant de color i un quadre, amb un ull que evoca a El Gran Germà (del reality show i també d’Orwell a 1984).

El mètode Grönholm

Olor estranya

Bon ambient i sensació de satisfacció personal a la llar d’un prestigiós arquitecte. Només, en tot cas, una olor estranya al jersei del guanyador del premi Pritzker. L’arquitectura, en realitat, és el que menys importa en aquesta vetllada que anirà enfosquint-se a partir d’una descoberta insòlita (una confessió estranya, però que Jordi Bosch viu com si fos ben certa). I, més que gelosia, desperta repugnància. Tot passa ben a prop, sense oportunitat de recórrer a l’ofici i fer riure. La gràcia explota, en tot cas, per corrosiva. El castell de cartes es desmunta, com en un camp de batalla. La direcció d’Ivan Morales aposta pels personatges i destil·la una elegància més aviat austera en l’espai. Emma Vilarasau sap mantenir el duel amb Bosch en un equilibri en què costa triar amb qui empatitzar, si s’elimina les convencions morals de la societat. El fill (Roger Vilà, una troballa, sap desesperar-se contenint un personatge sensible) és una víctima que veu com els seus ídols es deixen ferir. La revelació, en tot cas, sí que treu una pàtina d’hipocresia que es mantenia en la família. Les mitges veritats esclaten quan l’amic íntim (Jordi Martínez) confessa o traeix. Cop final a la jugada a tres bandes. El riure s’escola forat avall.

La cabra o Qui és Sylvia?


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.