Cultura

Exposats als artistes

La Mostra d’Igualada tanca amb la satisfacció d’haver tornat a la presencialitat amb un cartell exemplar amb el millor dels dos darrers anys del teatre familiar

Circ Bover, Les Bianchis, Cia. Anna Roca i Farrés Brothers, entre els èxits d’aquesta edició
Egos Teatre demostra ofici i que la frescor està intacta en el seu retorn als escenaris

Diuen els de Circ Bover que, segons una enquesta (sense citar-ne la font), el 91% dels ciutadans consideren que l’ofici d’artista és irrellevant per a la societat. Ells, com no podia ser d’una altra manera, el reivindiquen com els boscos de bambú. La poesia és necessària. I des de dijous i fins diumenge, es va donar cita en forma d’espectacles de molt divers color i intencionalitat a la Mostra d’Igualada. La ciutat en tenia molta necessitat, com si fos el diagnòstic imprescindible per superar el confinament comarcal de només fa un any. El nou director, Ramon Giné, va haver d’anul·lar la seva primera edició (en què hi havia convidats joves d’arreu d’Europa d’un projecte europeu). Enguany, ha hagut d’equilibrar les novetats del 2020 i les del 2021 amb un cartell molt contrastat que ha hagut de salvar, això sí, les incomoditats de la Covid. L’exposició a l’art ha estat tot un bàlsam.

Circ Bover havia actuat amb els seus bambús el 2016 a Igualada (Vincles). Dissabte, ho havien de fer (si ens hem de creure la seva peripècia d’Avol) i es va acabar fent una obra, diguem-ne, improvisada. Equilibris funambulistes, a la perxa xinesa volada o disciplina de trapezi volant en la seva insòlita estructura. Una incorporació còmica quasi clownesca que permet evolucionar mentre es fan les transicions per modificar l’estructura fixada només amb cordes i sense cap estructura apuntalada a terra.

Ahir al matí, Teatre al Detall acompanyats de La Tresca i la Verdesca –ahir amb el sobrenom de Els tietes– estrenaven la peça més compromesa de la seva carrera La motxilla de l’Ada, que, com la d’El pequeño poni, revela un món que els pares proven d’evitar. Hi ha el joc d’audiovisuals amb molta sensibilitat, la música festiva i les interpretacions d’uns adults que no s’adonen de com creix un conflicte en l’Ada. És més ambiciosa que L’endrapasomnis i La nena dels pardals. Teatre al Detall (premiat dos cops pels premis de la Crítica en la categoria de familiar) havia tingut dificultats a entrar en l’exigent cartell de la Mostra. Doncs, ahir, l’estrena la van fer amb consellera de Cultura, alcalde i regidor de Cultura, pel cap baix. I amb un públic que s’alçava emocionat del viatge emocional amb sorpresa esperançadora. Una casualitat que ha resultat ser una justícia poètica.

En la Mostra han participat 47 companyies. Algunes, com ara Orbital, van endarrerir la seva estrena fins al Grec (que es va poder fer amb les restriccions del 30% d’aforament). La Mostra ha pogut ser el primer festival que estrena el dret d’ocupació de fins al 70% d’ocupació. Giné reivindica (com també ha fet algun cop Anna Giribet, de Fira Tàrrega) que els tècnics tinguin prou temps per muntar cada producció. Per això, s’han ampliat les places i és molt probable que l’any vinent es repeteixi programació a la sala de Vilanova del Camí (perquè té un aforament de 300 localitats), tot i que es mirarà d’estudiar alguna fórmula de llançadora per facilitar trasllat dels programadors.

El teatre familiar fa anys que ha entès que ha de preguntar-se per a les situacions més complexes. Per això, Les Bianchis aborden el dol a Les croquetes oblidades (amb text de Clàudia Cedó). I Valentina Quàntica de la companyia Anna Roca reivindicava, ahir, les dones científica, en una mena de xou televisiu estripat i amb demostracions científiques que ja els agradarien als de Dinamiks o als de Bricoheroes.

D’entre els retorns d’aquesta edició, cal esperar llarga vida a la segona etapa d’Egos Teatre. Dissabte, estrenaven Tot esperant en Will i trencaven el parèntesi de silenci de set anys. El 2014, van estrenar al TNC el darrer treball, una lectura semiescenificada, L’esquella de la Torratxa. Egos van entrar al TNC per fer una celebrada La casa sota la sorra dos anys després del seu treball de fi de carrera, Rudiggore o la nisssaga maleïda. En l’obra, demostren que la seva frescor continua ben tensa i un notable domini de l’ofici, jugant pràcticament amb una lona i elements que guarden en tres maletes per cantar afinats i amb comicitat l’espera inútil que Shakespeare els faci un paper a mida.

Ramon Giné celebra que les accions dedicades als professionals virtualment hagin resultat òptimes, però aspira a tornar a muntar una llotja per a l’any vinent (es veurà com s’aprofita puntualment l’esfera virtual per a programadors de l’Estat espanyol i internacionals). Aspira que el sector formuli propostes per millorar la situació del teatre familiar amb debats fora dels dies de festivals i ha arrencat una nova generació de joves, que han de ser ambaixadors del teatre juvenil als instituts. Aquests són els reptes perquè l’art desperti sensibilitats.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.