Inspirats en l’estiu

Incloure una de les quatre estacions en el títol d’una obra literària –o de qualsevol mena– ajuda a situar el lector en un ambient concret. La tardor sol ser nostàlgica, humida, marronosa; l’hivern és més fred, casolà, nadalenc; la primavera, florida, lluminosa, activa; l’estiu, relaxat, assolellat, viatger.

Com que som a l’estiu, us oferim una tria de títols que duen el terme estiu –o verano, en algun cas– i que han estat publicats, traduïts o reeditats els darrers dos o tres anys. I també alguns de clàssics, en aquest sentit.

L’any passat, Rafel Nadal va publicar a Univers el deliciós Mar d’estiu. Una memòria mediterrània. Una aproximació sentimental al Mediterrani, als petits plaers de la vida, i una invitació a observar i descobrir les històries dels llocs i de les persones que l’habiten. Com un anunci d’Estrella Damm, en versió literària.

Anant a un clàssic, un dels llibres que millor recullen aquest esperit estiuenc de dolce far niente, amb sensualitat poètica i a través de la mirada d’un noi adolescent enamorat d’una Helena, també adolescent, és Helena o el mar del verano. Una novel·la brevíssima (87 pàgines), publicada el 1952 per Julián Ayesta (Gijón, 1919-1996), que no en va publicar cap més. Està considerat un dels títols més valuosos de la postguerra.

Un altre clàssic i molt més conegut, també relacionat amb l’amor i amb la visió festiva de l’estació, és El somni d’una nit d’estiu, de William Shakespeare. Tres casaments en cinc actes de divertida acció vodevilesca en un bosc amb fades i follets confraternitzant amb humans i que ha estat duta al teatre de manera permanent, i també al cinema.

Hi ha títols que han generat molts jocs de paraules i versions, tot i que l’original no en tingui cap culpa, com ara Las bicicletas son para el verano, de Fernando Fernán Gómez, que Jaime Chávarri va portar al cinema el 1984 amb un èxit notable.

I ja entrant en els títols més actuals, tenim l’Estiu del desconcert (L’Avenç, 2020), d’Àngel Quintana, col·laborador històric d’El Punt Avui. És un dietari de coses vistes i escoltades l’estiu del 2020, un període on calia afrontar el repte de saber conviure amb el virus. Des d’una posició distant i crítica, Quintana reflexiona sobre el moment social ajudat per algunes sentències escrites per Michel de Montaigne al segle XVI i per unes quantes cançons de la història del rock i de la música popular actual.

També dins del marc del dietari, Francesc Parcerisas va publicar a Quaderns Crema el 2018 Un estiu. Parcerisas recull observacions, heterogènies i errants, escrites durant l’estiu, entre passejades, visites a familiars i amics i moments de calma dedicats a la lectura i a l’escriptura. Els mesos estivals semblen avançar a un altre ritme i són, com els records de la infantesa, el rerefons perfecte per a la contemplació desvagada i la reflexió punyent.

Proa va publicar l’any passat L’últim estiu a Roma, de Gianfranco Calligarich, amb traducció de Mercè Ubach. Aquesta joia literària, que va descobrir Natalia Ginzburg, a Itàlia s’ha anat convertint al llarg de tres generacions en un llibre de culte. Ara, molt més enllà de les fronteres del país transalpí.

El sud-africà J.M. Coetzee també és un autor de culte. Verano (Debolsillo, 2021, amb traducció de Jordi Fibla) tanca les memòries novel·lades del premi Nobel. Un jove biògraf prepara un llibre sobre el –suposadament– difunt autor. Se centra en l’època en què Coetzee tenia trenta anys i compartia un pis atrotinat amb el seu pare vidu a Ciutat de Cap. Un joc creatiu apassionant en què res, però alhora tot, es pot considerar estrictament real.

Minúscula ha publicat aquest any El libro del verano, amb traducció de Carmen Montes, de Tove Jansson, l’autora finesa creadora dels famosos Mumins, els personatges il·lustrats. Un text de gran bellesa que mostra la relació d’una àvia i la seva neta en una illa feréstega de Finlàndia.

Per a qui prefereixi lectures amb pòsit clàssic, Un verano con Homero (Taurus, 2019, amb traducció de Robert Juan-Cantavella), de Sylvain Tesson, que aconsegueix que un relat de fa 2.500 anys tingui una llum pròpia amb un text que combina l’assaig, la novel·la i el llibre de viatges. Una invitació a submergir-se en les aigües de color turquesa del Mediterrani clàssic.

No tan clàssica és l’obra de Marguerite Duras La lluvia de verano (Alianza, 2019, amb traducció de M. Teresa Gallego). Publicada per primer cop el 1990, la trama ens parla de temes habituals de Duras, com ara la infantesa, la soledat, l’amor, el dolor i la desesperança.

Anant més enrere, fins al 1900, tenim Aquell estiu sufocant (Viena, 2019, amb traducció de Clara Formosa), d’Eduard von Keyserling. Una novel·la breu en què l’enfant terrible de la literatura alemanya desemmascara la doble moral de l’alta societat de la seva època.