Cultura

ALBERT MASSIP

Projecte Càntut

“Graveu els avis, en un temps hi donareu tota la importància”

Volem cantar amb el nostre repertori, amb aquelles cançons que són de quilòmetre zero, no que ens venen de fora
Cantar és una necessitat humana i ho hem de reivindicar perquè ens perdem una part molt important de nosaltres
Detecta un cert ressorgiment de les cançons de tradició oral que el Càntut promou i reivindica?
El Càntut va néixer sense anar de bracet amb ningú. Va ser una iniciativa personal i va néixer perquè sí, però sí que veig noves iniciatives que han sortit. I ho relaciono, d’entrada, amb el moment polític que hem passat. Venim d’uns moments de repressió i de reivindicació com a país. Potser hi ha una mica la necessitat de saber qui som en l’aspecte cultural i de conèixer les nostres arrels. Però també és cert que la gent de la cultura popular sempre diu que iniciatives com aquestes van per onades. De cop hi ha grans projectes, amb grups i festivals, i després torna a baixar l’onada durant uns anys. No sé si estem a dalt de l’onada o a baix, però sí que hi ha iniciatives que han confluït en el temps.
Hi ha hagut un menysteniment, fins i tot rebuig, de la tradició oral local?
Aquí no es valora prou que a les cases s’hagi cantat. No som l’única cultura que ho menysprea, tot i que n’hi ha que sí que ho han sabut valorar. Crec que és un fet provocat per la globalització i, sobretot, per la influència de la cultura anglosaxona. Les cultures petites com la nostra han quedat una mica apartades per la globalització. I hem de reivindicar l’afany de donar la importància que es mereix a la nostra tradició musical. Però també crec que la música tradicional no ha sabut fer un bon tractament comunicatiu. Això ha provocat que la cultura tradicional hagi quedat enfocada en un món molt sectoritzat, d’un tipus de gent molt determinada. I el que ens cal és reivindicar que aquesta música no és d’un sector determinat, sinó de tothom. Perquè a totes les nostres famílies s’havia cantat. Els nostres orígens beuen de cançons i de músiques. Però, sigui per causa de la globalització, sigui per aquest menysteniment que comentaves, cada cop cantem menys.
Hem deixat el cant als professionals?
Hem abandonat el fet de cantar, i això ha estat propiciat per molts factors. L’esclat dels mitjans de comunicació de masses n’ha estat una causa. El pagès que abans llaurava i cantava ara puja al tractor i, segurament amb l’aire condicionat posat, s’estima més posar la ràdio. He entrevistat gent que deia que abans es cantava al bar, però que quan va arribar la ràdio es feia callar els que cantaven per poder sentir el futbol. L’entrada d’aquests nous mitjans fa oblidar aquesta forma de comunicació natural que és cantar. I el Càntut vol reivindicar que tothom hauria de cantar i no hauria de tenir vergonya de fer-ho. Cantar és una necessitat humana i ho hauríem de reivindicar perquè ens estem perdent una part molt important de nosaltres.
Allò que es rebutja aquí es valora quan ho veiem a fora?
Això és molt típic en mil coses. El que és de fora sempre ha de ser millor que el que és nostre. Per això ens hem de conèixer i reivindicar-nos més i veure que també ens ho podem passar bé amb el que ens és propi. Però segurament no ho hem treballat prou des d’àmbits diferents, que és el que pretenem nosaltres.
El Càntut és molt més que un projecte arqueològic de recull cançons en desús?
El projecte me’l va inspirar un viatge a Irlanda. En un pub de Dublín, un grup modern es va posar a tocar I’m Gonna Be (500 Miles), de The Proclaimers, i tot el pub es va posar a cantar. Però és que després es van posar a cantar cançons tradicionals. I jo em vaig dir: “Hòstia, això no és pas normal.” I vaig pensar que allò era impossible que passés a casa nostra. I a partir d’aquí em vaig posar a recollir només cançons de taverna. Però un dia la meva iaia, que era filla de mallorquins, se’m va posar a cantar cançons de missa i d’escola, i a mi em sonava tot molt estrany. Aquest petit material, de cinc o sis cançons, el vaig penjar en un blog i a partir d’aquí va sortir l’afany de recol·lectar cançons com aquell que col·lecciona minerals i els va classificant. I vaig començar a buscar i vaig descobrir que hi havia altres persones que havien recollit cançons de tradició oral, com l’animador infantil Àngel Daban o en Joan Arnau, de les Planes d’Hostoles. Les penjava al blog i la col·lecció anava augmentant fins que va arribar un moment clau. Un dia vaig anar a veure en Jaume Arnella i em va dir que tenia algunes cintes. Em va preguntar què en faria, de tot aquell material, i em va dir si era conscient que totes aquelles cançons, si no es cantaven, no servirien per a res. I me’n vaig anar cap a casa amb el cap cot i amb la necessitat de fer alguna cosa més. Tot aquest patrimoni no tenia sentit si no li donàvem vida i si no creàvem el marc per cantar, que és la funció per a la qual van néixer aquestes cançons. Perquè si es canten serà més fàcil que aflorin altres cançons. És així com va néixer el festival.
El festival va néixer i, de sobte, la gent es va posar a cantar. Aquest és l’èxit principal de la iniciativa?
Volíem un festival en què hi hagués moments per escoltar aquestes cançons de tradició oral, tant del web del Càntut com de qualsevol altre lloc. Hi havia iniciatives que ja ho feien, però vam voler fer una cosa que ningú feia, que era buscar espais on la gent es posés a cantar. Això té un perill, perquè el nostre bagatge cultural dels últims anys ha estat de colonització absoluta del món anglosaxó i castellanoparlant. Podríem estar tot el dia cantant cançons de Queen o d’Abba o d’Hombres G. Això també és cantar, és clar, però volem cantar amb el nostre repertori, amb les cançons que no ens han vingut de fora, sinó que són de quilòmetre zero. Cantar Nino Bravo a plens pulmons està molt bé, però el nostre objectiu és cantar amb material de quilòmetre zero.
Un altre èxit del festival és la transversalitat en el públic?
Això ens ha sorprès. Ho buscàvem i ens ho hem trobat. És una cosa molt màgica perquè hi ha pocs esdeveniments culturals que siguin intergeneracionals. Hem aconseguit que hi hagi públics diversos, d’interessos musicals diversos, no només el que ja ve del folk, que ha estat un públic molt tancat en ell mateix. I reivindiquem obrir el ventall, com ara barrejar músiques urbanes amb música de tradició oral. Això, aquest públic genuí de la música folk s’ho pot agafar una mica malament, però si no obrim el ventall és molt difícil arribar a tothom.
És a dir, el Càntut també busca la innovació?
Volem trencar esquemes i no passa res si ho fem. Perquè en el mateix festival hi ha en Jaume Arnella cantant cançons d’esplai com sempre s’han tocat, però també l’Arnau Obiols o en Santi Serratosa.
Com reacciona la gent gran quan una persona jove li demana que es posi a cantar per gravar-la?
Cada persona és un món, però en general estan encuriosits perquè no veuen quina gràcia pot tenir recollir aquestes cançons. També tots et diuen que les generacions anteriors sí que cantaven. Sempre hi ha algú abans que ells que cantava més. Això és normal. Els folkloristes del segle XIX ja apunten en les seves notes que sempre que entrevisten algú, aquesta persona els diu que abans es cantava més. Quan parles amb els avis has de provocar que les cançons surtin, perquè no sorgeixen de cop. Parles amb ells de diferents àmbits de la vida, de quan eren joves..., i llavors és quan apareixen les cançons de la memòria. Si t’esperes que surtin les cançons perquè sí, no apareixen. Si tens converses llargues i tranquil·les, van sortint coses.
Es deu haver trobat moltes anècdotes.
Vam gravar la cançó El flubiol del meu pare, que sortia en el primer àlbum del Càntut, de Belda i Sanjosex, i que és una cançó molt porca. La meva àvia, que era molt de missa, la va sentir i em va dir: “En aquesta cançó hi falta una estrofa.” Li vaig demanar que me la cantés i ella em va dir que es moriria amb aquella cançó i que jo no sabria mai aquella estrofa. I no la va voler cantar mai. Era massa porca per a una persona de missa com ella. També vaig entrevistar una senyora de Roses amb Alzheimer que cada dos minuts em preguntava qui era jo. Però quan es posava a cantar s’hi podia estar molta estona. Tenia un record d’aquelles cançons que estava en una altra part del cervell, en algun racó on hi ha les vivències personals. No eren a la part racional del seu cervell.
És important per al Càntut no convertir els avis en peces de museu?
A vegades els periodistes ens demanen que vingui un avi a cantar. Ho puc entendre, però hi ha una cosa important: nosaltres no volem posar els avis a l’escenari. Els escenaris són un concepte modern i aquests avis cantaven a casa, en família, a la feina, no a l’escenari. Per a mi, agafar l’avi i convertir-lo en un espectacle és ridiculitzar-lo. El que cal és agafar la saviesa dels avis i que siguin els joves els que ho reinterpretin, com han fet en Belda i en Sanjosex i la Paula Grande i l’Anna Ferrer en els dos àlbums del Càntut. La roda ha de ser al revés. L’escenari és molt digne, però que siguin els joves els que hi pugin, no els avis que cantaven en un altre context.
Del cançoner del Càntut sobta l’ampli ventall temàtic de les cançons. Tot era susceptible de convertir-se en una cançó?
I tant! Abans no hi havia ni xarxes socials, ni televisió, ni ràdio, ni electricitat, però aquella gent tenia la mateixa necessitat que nosaltres de comunicar-se i d’explicar tot el que passava al seu entorn. I per fer-ho podien tenir una tertúlia o podien cantar. Podia ser sobre el primer amor o sobre la mort d’algú, o per fotre’s del poble del costat. O cantaven cançons amb moralina que servien de transmissió de valors d’una societat determinada. Aleshores era la cosa més normal del món.
Cantant, especialment en el cant improvisat, s’accepta que puguis dir-li de tot al que tens al costat?
Perquè és un joc. Cantar tot ho suavitza. El context en què es canta és important. Aquests ambients de taverna, per exemple, van relacionats amb un tarannà molt determinat. Es desbarra, i no passa res. Però algun ofès he vist cantant. A algun purista d’ànima sensible pot ser que no li acabi d’agradar.
“Qui canta els seus mals espanta”, diu el refrany. Cantar és terapèutic?
En el primer festival Càntut recordo gent que sortia del Càntut al bar, en què tothom va acabar cantant, dient que feia temps que no se sentien tan bé. Cantar acompanyat genera sentiment de grup, i això és molt maco. Cantar o escoltar algú que canta genera moltes coses, molts sentiments. Recordo una noia que em va enviar unes gravacions de la seva àvia, que havia mort, i em va explicar que la seva mare entrava regularment al web del Càntut per escoltar la seva mare com cantava. A mi, això sol, ja m’omple. Veure que les cançons són transmissores d’unes vivències i d’una memòria... No donem prou importància a la gent gran. Tenim els avis arraconats a les residències, i els hem d’escoltar, fer-los explicar històries i fer-los cantar. Aquest intercanvi és important, perquè quan els avis marxen t’adones del buit que deixen i de tot el que marxa amb ells. Sempre ho dic: “Graveu els avis, perquè d’aquí a un temps hi donareu tota la importància.”

Cançoner i festival

La visió d’un pub sencer de Dublín cantant a cor què vols cançons tradicionals irlandeses va sobtar a Albert Massip. Aquella vivència va ser el germen del projecte Càntut, forma col·loquial de la primera persona del singular del verb cantar emprada en alguns indrets de Girona. El Càntut recull en un cançoner en línia gairebé 1.500 cançons de tradició oral enregistrades en entrevistes a avis. La voluntat de donar vida a aquest patrimoni va fer néixer el festival Càntut, del qual se celebrarà la cinquena edició a Cassà de la Selva entre el 19 i el 21 de novembre. Seran tres dies en què cantar tornarà a ser aquell fet quotidià perdut que, com diu aquest professor de música banyolí, és “comunicació pura i dura”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Sopa de Cabra
GRUP DE MÚSICA

“A ‘Ben endins’ sonàvem encara com un grup de garatge”

BARCELONA
L’APUNT

Ja arriba el bon temps (de festivals)

Obrint les portes a tot el món

Barcelona

Santa Cristina recupera 25 tombes paleocristianes

SANTA CRISTINA D’ARO

Entrar al llit de la prostitució

BARCELONA

Dani Martín, Antonio Orozco, Sergio Dalma i Els Pets participaran al festival Summerfest Cerdanya, previst pel 2022

Puigcerdà
Montserrat Torrent
ORGANISTA

“Lluito tant com puc per defensar la vellesa”

BARCELONA

“Emociona’t”: una campanya per donar suport i promocionar la cultura

Barcelona

Narcís Comadira, artista convidat de l’Auditori

GIRONA