Cultura

Crítica

cinema

De cop, un miracle

Per aconseguir aquest miracle, s’ha de creure en el cinema

Com és possible filmar encara com si es descobrís la capacitat del cinema per registrar (i així revelar) la bellesa d’uns nens que corren, d’un rostre que somriu, del fluir de l’aigua fluvial, del moviment de les fulles, d’una pedra o d’un cel? I fer-ho amb una senzillesa que, cosa que també sembla increïble, traspua innocència mentre que la pel·lícula va donant indicis d’una autoconsciència (i uns referents fílmics) fins a fer-se metacinematogràfica? Això, combinat amb una voluntat narrativa (i una reflexió sobre la narració) que es desplega en diverses línies a vegades només esbossades i així, doncs, en múltiples relats amb una diferent focalització i desenvolupament. Com és possible que el cinema encara presenti noves formes amb les quals mostrar-se com a document i ficció narrativa entre el realisme i el meravellós, la matèria i allò invisible que hi palpita?

El cas és que un jove cineasta georgià, Alexandre Koberidze, demostra que encara és possible amb ¿Qué vemos cuando miramos al cielo?. Que ho aconsegueixi, fa creure en els miracles. Tanmateix, no es qüestió de treure mèrit al director. Per aconseguir aquest miracle, s’ha de creure en el cinema i així, doncs, en la seva capacitat per capturar l’extraordinari de l’ordinari. A partir d’aquí, s’ha de fer atenció als éssers i les coses, concedir-se temps per observar què hi pot haver d’interessant i fer que l’espectador se’n concedeixi per veure-hi més en les imatges i imaginar allò que no és dins de l’enquadrament: és admirable com el film juga amb el fora de camp mentre que el muntatge relaciona amb fluïdesa elements heterogenis.

Koberidze, a més, creu que a la vida apareixen miracles, com ara el d’un enamorament sobtat. El film comença en un registre documental amb el bullici d’uns nens a l’entrada d’una escola. Tot seguit, un cop els nens han entrat, en aquell mateix espai s’introdueix la ficció (i amb ella el meravellós) quan un jove (Giorgi, futbolista) i una jove (Lisa, estudiant de medicina que treballa en una farmàcia) ensopeguen diversos cops (desorientant-se, equivocant tots dos el sentit respectiu del trajecte) i, al cap d’unes hores, es retroben de nou casualment i, malgrat que ella diu que l’atzar és prou fiable, acorden una cita l’endemà en un bar vora un pont del riu Rioni, que passa per Kutaïsi, la ciutat georgiana de la qual Koberidze vol captar la vida. Després, quatre “amics” de Lisa, que la veuen passar cada dia, l’avisen: un brot li diu que s’hi ha fixat un ull maligne; una càmera de vigilància hi afegeix que li ha fet una maledicció; una canonada d’aigua concreta que, l’endemà, es llevarà amb l’aspecte canviat; però un cotxe impedeix que escolti allò que li diu el vent: que l’altre també canviarà. Què és l’ull maligne? El cinema? Si és així, també li correspon ser benigne i fer possible que es retrobin o, més aviat, que es reconeguin.

Entremig, passen moltes coses, algunes de les quals amb els peus. Al començament només veiem els peus de Giorgi i Lisa. Però els peus també tenen a veure amb el futbol, omnipresent al film. El cinema fa possible que l’Argentina de Messi guanyi un mundial de futbol, però encara és més meravellós com Koberidze mostra l’alegria, la bellesa, d’uns nens i unes nenes jugant a futbol mentre sona la cançó Un’estate italiana. Pura màgia.

¿Qué vemos cuando miramos al cielo?
Director: Alexandre Koberidze.
Intèrprets: Ani Karseladze, Giorgi Bochorishvili, Oliko Barbakadze.
Geòrgia, 2021
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.