Arts escèniques

Crítica

teatre

Dolorosa imatge que hi ha darrere el mirall

Les visites cronològiques destapen un mirall obsessiu d’autocontrol

Quino (1932-2020) dibuixava en una de les seves vinyetes una Mafalda aclaparada pensant si ningú hagués inventat els conceptes temps i espai. En la seva lògica tot hauria de conviure en un pam de terreny (pitjor que la famosa cabina dels germans Marx) i seria una convivència irrespirable. En la trobada entre la terapeuta i la pacient d’ El sensepai es van arrencant les capes de ceba amb la pulcritud d’un bisturí i aboquen a un final que és aparentment tendre i reconfortant però que podrà ser llegit com un fracàs a ulls de la societat. La peça manté un intercanvi d’actrius constant fruit del procés de creació en què han anat intercanviant els diferents rols.

L’autora, actriu i psicòloga Lara Díez Quintanilla trasllada a l’escena un diagnòstic psicòtic (trastorn límit de personalitat). La tensió de la primera visita funciona molt bé com a conflicte a resoldre (una de les claus per atrapar l’espectador en un escenari). Sorprèn com, al parlar brusc de la pacient, hi emergeix un vocabulari asèptic, de la professional a fer sessions de divan. Probablement, és imprescindible per mantenir una distància. Escena a escena, la veu de la pacient es va esmorteint i fent-se víctima empàtica a la que tots els espectadors voldrien ajudar. La terapeuta també abaixa la guàrdia però, sempre corregint-se en els informes que passa a la psicòloga, que és qui administra la medicació. Tot i que vol ser freda, distant i opaca, als ulls se li van descobrint també les pors.

Les visites cronològiques dels dos personatges van acotant l’espai, fins a convertir el terra en un mirall obsessiu d’autocontrol que ajuda a descobrir el pinyol que desencadena aquella fúria amb la societat, i que es troba just a sota del mirall: fereix i abraça, com qui sent el dolor dolç d’arrencar-se una crosta seca, encara mig oberta. Les causes, que no revelarem en aquesta crítica, entren en un altre camp de desprotecció immensa i que sembla fins i tot raonable que es trobi en el comportament esquerp una eina d’autoprotecció.

El sensespai viu una situació similar a la de Jo soc la fúria de Marcel Clement. També Sergi Belbel reproduïa a Després de la pluja diferents quadres psicòtics en la teulada d’unes oficines. Díez Quintanilla construeix sovint a partir d’aquest coneixement psíquic de l’ésser humà. Ho ha fet a Eufòria o, de manera molt més abstracta, a La nostra parcel·la.

El sensespai
Autoria i direcció: Lara Díez Quintanilla
Intèrprets: Montse Morillo / Lara Díez Quintanilla / Francesca Vadell Cubells, Anna Pérez Moya / Gemma Polo Bosch
Sala Flyhard (Barcelona), 7 de març (fins al 18 d’abril)


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

MIRADOR

De quan la línia de la vida es ressegueix des de l’art

la ciutat d’ideals

A propòsit d’exilis i llengua

equipaments

Comencen les obres d’ampliació de l’Arxiu Nacional de Catalunya

barcelona
Crítica

El gest alliberador d’una dona italiana

música

El Jazz omple el Passeig de Gràcia

barcelona
crónica

Oques Grasses en salsa dolça

GIRONA

El manifest d’Agitart centra el Dia Internacional de la Dansa

girona
cultura

L’alt i constant mestratge de Mercè Vidal

Paola Cortellesi
Cineasta i actriu

“Els italians portem el neorealisme a l’ADN”

Barcelona