Al començament de Scarlet apareixen unes imatges de soldats que retornen de les trinxeres de la I Guerra Mundial. Com li és propi i resulta especialment brillant a Martin Eden, el seu anterior i esplèndid film, Pietro Marcello remet a l’arxiu d’imatges cinematogràfiques (tant documentals com de ficció) per inscriure-les dins del relat a la manera d’una contextualització que lliga l’individual i el col·lectiu. Després de tals imatges, un home (Raphaël) torna al seu poble del nord de França acabada la guerra. La seva esposa ha mort, però hi troba una filla, Juliette, un nadó que no coneixia.

Raphäel estableix un fort vincle afectiu amb la filla en un món que els margina. És un hàbil fuster que, amb delicadesa, esculpeix la fusta. Fent un salt temporal, Juliette ja és una noia. Dotada per al cant i tenint també una habilitat amb les mans, que exerceix tocant el piano, té present que una bruixa va profetitzar-li que la seva vida canviaria amb un príncep arribat amb unes veles de color escarlata. En aquest cas, Marcello parteix d’un conte del rus Aleksandr Grin (1880-1932), El veler roig, que l’obre decididament cap a la fantasia sense abandonar el naturalisme. Amb la seva llibertat, també incorpora el musical i la història romàntica amb una actitud política en què el vincle amb la naturalesa i la producció artesanal (com ho vol ser el seu cinema) són un contrapunt al consumisme urbà que, remetent als seus inicis, fa present amb imatges d’Al servei de les dames (1930), film de Duvivier que adapta la novel·la homònima de Zola. Tampoc no és complaent amb un món rural excloent i violent contra les dones. Tanmateix, s’imposa la seva mirada humanista, que sempre és una esperança .