Llibres

Jordi Llavina

Escriptor

Jordi Llavina i l’art de llegir, passejar i escriure

Jordi Llavina (Gelida, 1968), poeta, narrador, prosista i crític literari, a més de professor de secundària, és un home enganxat als llibres fins al punt de no poder deixar de llegir ni quan surt a passejar. És cert que avui dia veiem tot de gent caminant amb la mirada clavada a la pantalla del mòbil i, per sort, passen menys desgràcies de les que seria previsible.

Ell, a més de poder combinar la lectura amb el gaudi de la natura i de tota mena d’estímuls i detalls d’allà on passa, té, aparentment, la necessitat d’escriure aquestes sensacions. El resultat és el llibre Proses de l’entreclaror, publicat per l’editorial Gavarres i amb pròleg de Ferran Sáez Mateu.

Pel camí de la Creu de la Pelegrina, prop de casa seva a Vilafranca del Penedès, assegura haver-hi llegit, entre el 2019 i el 2021, els que ha dedicat a aquestes proses, un centenar i mig de llibres, pel cap baix. I sense perdre gaires detalls, des d’una creu de terme fins a un fil d’aranya, un drap vell, unes plomes de garsa, l’olor de most o un pal d’electricitat. Un total de 76 textos que van del conte a la reflexió, de la paràbola a apunts del natural.

És una característica seva passejar i llegir, alhora. Com ho fa, per no ensopegar? I per no ser blanc dels caçadors!
És una qüestió merament de pràctica. Quan jo era estudiant a la facultat de filologia de la UB, a la Central, recordo que, sortint del metro, alguns ciutadans llegien un llibre, tot caminant cap a la feina, carrer Pelai amunt o pel Passeig de Gràcia. No he ensopegat mai, t’ho asseguro, i això que fa molts anys que combino la passejada amb la lectura. Però fixa’t que, al món, o si més no al món occidental, actualment milions de babaus caminen cada dia per les ciutats, viles i pobles llegint o mirant el mòbil, i tampoc no ensopeguen. Per què ho hauria de fer, jo, amb els meus llibres? Potser perquè la concentració requerida és més gran...
A més de llegir, fa l’efecte que copsa l’entorn, fins i tot amb detalls de si una flor és de carbassa o no... I després ho escriu. Com tria de què escriu una prosa breu? Després de passejar/llegir, seu a escriure?
Generalment, mentre camino o passejo, vaig trobant tot de coses atractives, com és natural: això que dius de la flor, animals i bestioles, estats del cel, persones amb qui coincideixo trescant pels camins i que, sovint, duen bastons... Si alguns d’aquests elements em semblen prou interessants, els anoto en una de les pàgines de cortesia del llibre, com una idea d’esbós, a vegades en forma de vers. Per exemple, com explico en un dels primers textos del llibre, un dia em vaig adonar d’una creu plantada a la vora d’un camí, per davant de la qual havia passat centenars de vegades i no m’hi havia fixat mai. El fet em va encuriosir. Com pot ser que la creu, encara que fos tan petita i desnerida, m’hagués passat inadvertida? Doncs bé, passava que la creu no era una creu, sinó l’estructura, en forma de creu, d’un senyal: Àrea privada de caça. Això em permet fer un text sobre la cacera de l’home (Crist) a la creu. Sí, escric els textos a casa, o en un bar, tranquil·lament en el meu portàtil. Però l’escriptura no es produeix mai sur place.
La “vida” és un concepte molt elàstic. Per als amants de la lectura, l’aliment literari és bàsic. En el seu cas, també ho és “viure” l’entorn, gaudir-lo. Però encara afegeix una tercera via, escriure i descriure l’experiència... No n’hi ha prou amb viure-la de manera íntima i “intransferible”? Vull dir, cal posar negre sobre blanc aquestes percepcions variadíssimes?
En realitat, potser no caldria, com dius. I, si ho extremem, tampoc no caldria escriure cap novel·la ni poesia, ni filmar, ni compondre música, ni pintar... No són necessitats primàries! Però la pràctica de l’art –com a usuari, com a creador o combinant totes dues facetes– ens permet entendre que l’existència d’una persona és molt més rica si passa pel tamís d’un llenguatge artístic. I la sensibilitat d’algú que se serveix de l’art, molt més fonda que la d’un altre que no en té cap necessitat.
De fet, consideraria que aquests textos són una mena de dietari?
Amb moltes reserves. Hi ha un jo diguem-ne difús. La consciència de tot allò que hi ha fora té, com mínim, tant de pes com allò que ve de dins. Si no més. No hi ha gens de reflexió política. Ètica i moral, sí, força.
Sí, perquè alguns textos són reflexions filosòfiques, altres contes, paràboles, altres apunts del natural... Sempre està “pensant en prosa”? El que per a algú seria una reflexió que “passa” de llarg, deixant un pòsit de quantitat i qualitat variable, per a vostè “ha” de tenir una forma literària o poètica? Té la sensació que, si no ho fa, “deixa perdre” aquest material de pensament?
No, no tinc pas aquesta sensació. I, a més, diria que hi ha moltes d’aquestes sensacions, molts d’aquests pensaments informes, que es queden fora del llibre, sense desenvolupar o descartats. Un dels textos més llargs, escrits durant la pandèmia (un text que es titulava Ara ja em puc morir, i que defensava que, quan diem això, vivim més que mai i volem continuar-ho fent amb més convicció que mai), el vaig sacrificar en primeres proves, posem per cas.
A banda del que narra, en els seus textos sempre hi ha una flaca per com ho escriu, per la forma, per les eines esmolades, pels referents ben triats... Podria establir un percentatge entre quin pes o valor té per a vostè el què explica i com ho explica? Formen un tot, d’acord, però, cas d’haver de triar, que preferiria posar per davant, el continent o el contingut?
Són indestriables. La forma és contingut pur. Soc un obsés de la forma, és cert (potser hi influeix el fet que, quan era molt jove i començava a publicar, em vaig equivocar, i algunes persones misericordioses me’n van fer conscient, però em vaig saber esmenar). Sigui com vulgui, en això no sóc lluny de l’ús que una certa filosofia contemporània fa, per exemple, de l’etimologia. El fons molt sovint surt de la forma, de la manera com dius les coses.
Són escrits de tres estius (2019 / 2020 / 2021), o de tres anys? Revisats el 2023, fa constar. Quan i com va decidir que els triats eren els textos “bons” i que no eren ni massa ni pocs?
Fa de mal dir: vaig fer, en efecte, l’operació que descrius. Vaig intentar que, en el llibre, hi hagués un cert equilibri entre la ficció –més aviat poca, tot i que hi ha quatre contes força llargs, un dels quals publicat en aquest diari: el de l’home que torna al seu poble i s’adona que tothom, o gairebé tothom, ja és mort–, la reflexió vagament filosòfica –més abundant– i la intenció lírica –potser la més present.
Una curiositat, quina relació té amb Segòvia? Vaig veure que, al seu perfil de WhatsApp, en algun moment tenia una ‘selfie’ amb l’aqüeducte de fons...
L’he canviada, la foto. Però la nova continua sent una imatge segoviana: dos caps, el de l’estàtua de Machado que hi ha a la plaça major de la ciutat i el meu. M’agrada molt que em facis aquesta pregunta. Fa uns quinze anys, va aparèixer a la meva vida en Nacho Seisdedos, un segovià formidable, avui català d’adopció i d’allò més convençut, que el destí havia decidit que havia de ser el company de vida de la meva germana Margarida i, doncs, el meu cunyat (si tots els cunyats fossin com ell, s’acabaria de cop la broma del cunyadisme!). Un any després que es posessin a viure junts, un Nadal, els vaig acompanyar a la ciutat natal d’ell, que em va enamorar a primer cop d’ull. És un amor absolut: hi vaig, com a mínim, un cop l’any (a vegades, dos: Nadal i estiu). A Segòvia m’hi trobo com a casa, o millor. L’aire de l’altiplà se’m posa molt bé, i aquelles terres m’inspiren, si se’m permet la presumpció. Ara sé que no deixaré d’anar-hi mai. Hi he fet amics, com la parella que regenta l’hostal on m’estic, el fill petit de la qual, en Manu, estudia ciències exactes a Barcelona i parla un català impecable (el meu cunyat, per cert, també el parla amb gran correcció).


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

ARTS ESCÈNIQUES

Arrenca l’Escena Geminal amb una jornada de vi, música i dansa a l’Alt Camp

ALCOVER
ARTS ESCÈNIQUES

Temporada Alta avança deu espectacles nous i anuncia les vuit subseus

GIRONA
TEATRE

La companyia gironina El Salón de los Invisibles portarà l’obra ‘Popol Vuh’ a Chiapas

Girona
música

Motis farà esclatar el febrer xilè a Porta Ferrada

sant feliu de guíxols
Guillem Albà
Artista escènic. Debuta avui al Grec, de semidramàtic, a ‘Tota questa por que tinc ara’

“Hem actuat abans a la Xina que a Martorell”

Barcelona
Música

Biel Martí, des del país de les flors

barcelona
DANSA POPULAR

El Franquesa estrena una coreografia sobre Joan Miró

BARCELONA
homenatge

Commemoració del centenari de la mort d’Àngel Guimerà

Barcelona
cinema

Sitges homenatjarà Nick Frost, Corey Feldman i Fred Dekker

Barcelona