Art
ROBERTA BOSCO
PERIODISTA
“Ja no hi hauria d’haver separació entre informació i crítica”
“Un museu ha de sorprendre, ensenyar, oferir-te noves perspectives. No és qüestió de ‘likes’ a les xarxes”
“L’allau d’iniciatives en el marc de la creativitat digital em sembla massa vinculada a la indústria dels videojocs”
[Sobre la biennal Manifesta]De debò necessitem una empresa privada estrangera per activar la nostra perifèria?
Té sentit la crítica d’art avui?
La crítica, feta amb rigor i esperit positiu, sempre té sentit, i més ara, que cada vegada és més necessari mirar la societat i totes les seves manifestacions des d’una perspectiva crítica. La crítica, com tot, evoluciona, ja no és el format vuitcentista elaborat per a lluïment de l’autor, que de passada aprofita per passar comptes o participar de l’engranatge del mercat i la promoció. Crec que ja no hi hauria d’haver separació entre informació i crítica. M’agraden els articles que ofereixen una informació exhaustiva i objectiva sense evitar una reflexió crítica que implica el punt de vista del redactor [utilitzo el genèric masculí, perquè la qüestió de l’evolució de la llengua és complexa i necessitaria una reflexió a part].
S’ha convertit el crític en artista i l’artista en crític?
Em sembla bé que es dilueixin les línies de separació entre disciplines, però no estic a favor de la confusió de papers, que sovint genera resultats mediocres si no del tot desencaminats. Hi va haver àmbits com el de l’art digital al començament en què, per necessitat i falta generalitzada de coneixements, els artistes van haver d’exercir el paper de crítics, comissaris i teòrics, encara que es va tractar d’un moment concret.
Quin és el seu museu preferit?
El museu com a espai i concepte m’agrada en general independentment de la mida, el subjecte o la programació. M’apassiona el debat sobre l’evolució del museu, els nous formats i els intents d’escurçar la distància amb la ciutadania a través de les noves eines tecnològiques, però fujo de la banalització i de la mediocritat: un museu ha de sorprendre, ensenyar, oferir-te noves perspectives. No és qüestió de likes a les xarxes. M’agraden els museus trencadors que s’arrisquen, els que cuiden i potencien el seu patrimoni, els petits que lluiten des de les perifèries i també els antics i polsegosos. Penso en el Museu Egipci de Torí: l’última remodelació em va encantar, però com puc oblidar les sales fantasmagòriques sumides a la foscor de la meva infància. Difícil triar el meu preferit d’aquí: el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), amb el seu romànic; el gabinet de les meravelles del Marès; la Fundació Miró, el meu primer amor (tant de bo torni a la puixança d’antany). En canvi, el Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba) continua sent un gronxador d’esperances i decepcions.
Tàpies té successor?
Segur que sí, potser unes successores, perquè la seva va ser una generació tota d’homes. Tàpies va ser un gran, un artista crucial per a Catalunya, encara que aquest període històric potser ja no es presta a aquest tipus de mestre. Tot i això, Tàpies va ser molt avançat al seu temps i confio que la retrospectiva de Manolo Borja-Villel, que arribarà a Barcelona al juliol, ens revelarà des de la perspectiva contemporània facetes sorprenents del seu art i pensament.
L’art català ha viscut massa dels grans noms?
Potser fa dècades. Ja fa uns anys que s’intenta fer visible una escena d’artistes més joves (fins i tot de vegades forçant massa la seva consolidació institucional i mediàtica), però sempre s’atenen de manera insuficient les generacions intermèdies.
Per quins artistes aposta?
Pels qui creen malgrat tot, que no avorreixen, que tenen una sòlida aproximació conceptual però no obliden l’impacte formal i emotiu. Tot i que m’interessa l’encreuament de format i el mestissatge, una obra d’art té la seva especificitat que la diferencia d’un llibre o una reflexió política o filosòfica. Donar noms sempre és difícil, però si m’he de mullar diria Núria Güell, Gino Rubert, Jordi Abelló i Ro Caminal.
Realment li interessa l’art, al públic català?
Confio que sí. De vegades, les institucions amaguen la seva ineficàcia darrere de la bretxa entre el públic i els museus i aquesta incapacitat de connexió es fa més evident en el cas de l’art contemporani.
Som un poble artísticament madur?
En els trenta anys que fa que soc aquí, he viscut moments de gran efervescència creativa, que van convertir Barcelona en la Meca dels artistes. Llàstima que, com en el cas de l’art digital, les institucions se n’han adonat amb força retard, quan l’escena ja no és tan avantguardista i potent com era.
Els polítics es creuen l’art català?
Alguns. Els polítics catalans representen culturalment i intel·lectualment el millor d’Espanya i n’hi ha conscients de la importància de l’art com a sector estratègic també a nivell econòmic, i aquesta consciència pot ser una arma de doble tall. La cultura no és sinònim d’indústries culturals. Per exemple, l’allau d’iniciatives en el marc de la creativitat digital em sembla massa vinculada a la indústria dels videojocs, molt potent i consolidada per si mateixa, i l’operació Manifesta em desperta més d’un dubte i força preocupació. De debò necessitem una empresa privada estrangera per activar la nostra perifèria?
Situació crítica
Pionera de la divulgació de l’art digital
Roberta Bosco es va iniciar en el periodisme contracultural al seu Torí natal. A principi dels vuitanta va emprendre una aventura a l’Amèrica Llatina, des d’on va assumir la corresponsalia de diverses revistes italianes. Es va establir a Mèxic, fins que el 1991 va viatjar a Barcelona i va trobar una mina informativa: l’Olimpíada Cultural. Ja no en va marxar i per sempre més ha estat un pont catalano-italià des d’Il Giornale dell’Arte. Al nostre país es va estrenar escrivint a Ajoblanco, després a El Observador i, finalment, a El País. Freelance tot terreny, va obrir camí en la divulgació de l’art digital, del qual és referent amb el seu historial d’articles de premsa, conferències, comissariats i publicacions. A tots els entrevistats d’aquesta sèrie –que hem recuperat de l’històric suplement Cultura–, els demanarem que posin davant d’una obra d’art triada per ells mateixos. Bosco ha escollit el mural (una reproducció de l’original del 1989) Tots junts podem parar la sida, de Keith Haring, al costat del Macba. “Representa dues cares d’un moment. Una de foscor: la de la primera gran epidèmia que va canviar la nostra forma de viure. I l’altra de llum: la d’aquella època de tanta ebullició cultural en què tot semblava que era possible.”
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
